Hi ha gent a l’Església que, personalment i institucional, és de tradició fortament dogmàtica, però que se l’agafa amb paper de fumar quan toca parlar de Catalunya.
Totes les matisacions possibles, el més escrupolós respecte al pluralisme, l’apel·lació a la consciència personal i tots els altres elements de discerniment -sovint trepitjats pel pes del dogmatisme, quan no de l’integrisme- apareixen quan allò de què parlem és no ja la independència de Catalunya, sinó el mer exercici del Dret a Decidir.
Doncs, no! La consciència personal dictarà el que hagi de dictar en cada cas, però la doctrina social de l’Església, en el seu màxim exponent -com ara és el magisteri pontifici-, és inequívoca pel que fa al Dret a Decidir. Podem apartar-nos d’aquest magisteri d’acord amb la nostra llibertat individual, però no podem manipular-lo, ni torturar els mots perquè diguin allò que no diuen.
Recentment, més de 400 persones es van aplegar per sentir aquest magisteri raonadament explicat i enraonadament comentat pel teòleg Xavier Morlans en conversa amb el president Joan Rigol (coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir), així com per escoltar la teresiana Victòria Molins i el periodista Miquel Calçada en una conversa moderada pel periodista Jordi Roigé.
Dies abans de la celebració de l’acte, la ‘carcúndia’ autoanomenada catòlica (no seré jo qui en jutgi la catolicitat), ja demanava en un article, signat amb pseudònim i que reprodueixo literalment, que “Deben cortarse cuellos, han de rodar cabezas”. Espero que fos en sentit figurat, tot i que, amb segons qui, mai no se sap.
N’hi ha que ens maregen dia sí i dia també amb la Padània i amb quelcom que en va dir Joan Pau II. Però què carai és la Padània? Té alguna cosa a veure amb Catalunya? A falta de millors arguments, l’únic recurs a l’abast és la Padània?
D’altres encara no demanen el nostre coll, però difonen una paradoxal teoria segons la qual els bons catòlics, abans de dedicar una mínima part del seu temps a mirar d’endreçar el seu país i donar-li un estatut polític adient, haurien d’arreglar tots els mals del món i acabar amb totes les perversions morals de la humanitat. Sembla que, en aquest ordre de prioritats -com és fàcil d’endevinar-, els afers de Catalunya mai no serien abordats.
Si tallar colls, la Padània o la necessitat de carregar abans amb tots els mals del món són els arguments contra el compromís cristià –exigència cristiana!- amb el dret a decidir, ja està tot dit.
