El debat entre ús o no ús de l’espai públic en relació als llaços grocs és un fals dilema perquè confon la reivindicació de drets bàsics, que haurien d’estar blindats i assumits per tothom, amb missatges d’identificació partidista, quan uns i altres es mouen en dimensions diferents. I perquè no té en compte dos elements fonamentals per a l’anàlisi: temporalitat/permanència i excepcionalitat/normalitat.
L’ús dels espais públics hauria de respondre, com a mínim, a quatre principis: no apropiació, llibertat, pluralitat i reivindicació. La neutralitat de l’espai públic està en la seva capacitat per acollir diferents i plurals expressions de llibertat i reivindicació, i no pas en negar-les totes. Si neguem a l’espai públic la capacitat de ser aparador de les nostres reivindicacions, expressió dels nostres anhels i sentiments, estem matant la nostra vida comunitària. Potser és el que alguns volen. Sota l’aparença de neutralitat acabar imposant una determinada uniformitat ciutadana. És majoritàriament a l’espai públic, i no reclòs a espais privats inaccessibles i no visibles, on s’expressa i manifesta amb llibertat la pluralitat de la nostra societat. Així, des de fa segles.
L’espai públic no és neutre ni en la seva formulació ni en el seu ús. Darrere la configuració urbana de tot espai públic hi ha una determinada opció. En funció del model de ciutat que proposem ens trobarem carrers i places més pensats per als vianants o per als cotxes, per convidar a la vida al carrer o la clausura dins de grans edificis autistes, per a jardins que ens apropen a la natura o per a places de ciment, per a espais destinats al joc dels nens, al descans o al gaudi col·lectiu, o racons propicis al soroll, als cotxes i a la inseguretat. També el que decidim que es pot fer, i el que no, en l’espai privat acaba tenint repercussions en l’espai públic. Els plans d’usos que han proliferat aquests últims anys arreu en són una mostra evident. La regulació dels allotjaments turístics o dels locals nocturns de pública concurrència només en són alguns exemples.
Si l’espai públic, entès com a continent, té naturalesa de permanència, el contingut concret, entès com a ús, és temporal i variable en el temps. Un espai pensat, dissenyat i urbanitzat com a plaça és sempre una plaça. Però, en canvi, les persones que hi passen, manifestacions artístiques, polítiques o sindicals que s’hi fan varien en el temps. El que garanteix l’ús lliure i plural de l’espai públic és, per tant, la temporalitat i variabilitat. Els llaços grocs, compartits o no, són una legítima reivindicació. Posar-los és una expressió de llibertat i, en canvi, treure’ls és una mostra d’intolerància. I el mateix caldria dir en relació a d’altres reivindicacions i expressions de llibertat. Per això, diguem-ho tot, expressions com “els carrers seran sempre nostres” són també una mostra d’apropiació d’un subjecte plural que va més enllà dels que fan aquesta proclama. I en la mesura que n’exclou els que pensen diferent, impedeix que sigui compartit. Una vegada més els extrems es retroalimenten.
No podem tampoc deixar de banda el paràmetre excepcionalitat/normalitat. Quan un nombre tan elevat de persones denuncien un determinat fet, per exemple, la continuada presó preventiva dels presos polítics per delictes inexistents, també la reivindicació pot adoptar les mateixes notes de permanència que la injustícia que es vol combatre. És des d’aquest punt de vista que les pintades de llaços grocs en parets i calçades entren dins de paràmetres raonables d’utilització d’espais públics, en situació d’excepcionalitat. Una excepcionalitat que desplaça el necessari punt d’equilibri entre l’estètica i l’ètica. L’estètica que hi ha darrere tot element de l’espai comú i el mobiliari urbà (decidit per criteris tècnics) i l’ètica que hi ha darrere d’una expressió de justícia com poden ser els llaços grocs. O qualsevol altra manifestació similar, referida a drets fonamentals i llibertats públiques. Per això, no és el mateix un grafit en un vagó de tren, amb discutibles pretensions artístiques, que una pintada reivindicativa d’un dret fonamental. Segurament la línia que separa la simple transgressió de la reivindicació i denúncia és difusa, però la que separa aquesta última del pur gamberrisme no ha de costar tant de discernir.
Comentari específic mereix la col·locació de llaços grocs en edificis públics institucionals. Recordo la conversa entre l’alcaldessa d’una ciutat del Vallès Oriental a principis dels anys 90 i l’arquitecte que havia dissenyat un espai públic. La primera, el dia de la inauguració, li retreia: “Lluís, has pintat aquestes baranes de blau convergent”. Al tècnic, poc interessat en la política, i que havia escollit aquell color seguint els seus criteris purament estètics, li va costar entendre el comentari, més propi del biaix polític de l’alcaldessa i reservat als iniciats.
Aquest exemple mostra que la percepció sobre un ús concret de l’espai públic és certament variable en funció del color dels vidres de les ulleres amb què un s’hi aproxima. I que el nivell d’anticossos que generen les idees que hi ha darrere una determinada expressió pot arribar a extrems paranoics, com a l’exemple esmentat.
Fa l’efecte que la Junta Electoral Central quan prohibeix l’exhibició de llaços grocs a la façana d’edificis públic institucionals fa servir unes ulleres desenfocades. Quan es fan retirar pancartes que demanen la llibertat pels presos polítics s’està prohibint la reivindicació del dret a la presumpció d’innocència. I la reivindicació d’aquest dret hauria de ser assumit també pels que tant presumeixen de viure en un estat democràtic de dret. Que aquesta reivindicació contradigui una decisió judicial concreta de presó preventiva no elimina la major.
Imaginem que es penja al balcó de l’Ajuntament de Barcelona una pancarta a favor del dret a un habitatge digne per a tothom i una força política en demana la retirada perquè està en contra de la universalitat d’aquests drets. Impedeix posar aquesta pancarta que hi hagi mentrestant execucions hipotecaries judicials amb desnonaments? Imaginem que es posa al balcó del Palau de la Generalitat un colom, símbol de la pau, i una pancarta amb un no a la guerra, o uns braços oberts i una pancarta que digui “Catalunya, país d’acollida” mentre es produeixen expulsions judicials de sense papers. Ha de ser simple motiu per obligar a la retirada que unes forces ho reivindiquin i d’altres ho critiquin? Que algunes forces polítiques retrocedeixin en el temps, posant ara en qüestió conquestes assolides en drets humans i llibertats bàsiques, és motiu suficient per sostreure-les del record i reivindicació pública institucional? Ara són els llaços grocs, i la pseudointel·lectualitat espanyola, cap novetat, s’ha posat de perfil. Quan ho facin amb la igualtat efectiva entre homes i dones, o alguns demanin eliminar la reivindicació del 8 de març, o s’oposin a la celebració del Dia Mundial de l’Ecologia, què faran?
No estem parlant de símbols o pancartes que reivindiquen la independència, sinó la presumpció d’innocència i la llibertat. I el lliure exercici de drets polítics per determinades persones, que una presó injusta i una pena anticipada i premeditada està limitant. Sorprèn que alguns, que no s’han caracteritzat mai per l’estima a les institucions històriques catalanes, s’ofenguin per veure-hi penjats llaços grocs i que alhora els sembli normal que els seus adversaris polítics hagin de fer campanya des de la presó o l’exili. El 2017 i ara de nou.
Si la Junta Electoral Central, de la qual formen part alhora magistrats que estan jutjant els presos polítics, prohibeix la reivindicació i defensa de la presumpció d’innocència i els drets polítics dels presos, cal preguntar-se si és perquè neguen aquesta presumpció d’innocència (i apareix un greu problema processal al judici i la sentència) o perquè confonen la defensa de la seva llibertat amb la reivindicació d’independència, cas en el qual el problema no és menor, perquè estarien reconeixent que els presos estan sent jutjats per les seves idees polítiques. Si es jutgen fets, hi ha presumpció d’innocència i és legítim reivindicar la seva llibertat. I si el que es prohibeix és l’expressió d’idees és perquè són aquestes les que s’estan jutjant.
La reivindicació sobre drets humans i llibertats bàsiques es mou en una dimensió diferent de la controvèrsia política partidària. Que aquesta reivindicació sigui assumida, de forma transversal, per algunes forces polítiques ni la limita materialment al que aquestes defensen, ni exhaureix temporalment la seva validesa amb la dels seus programes electorals ni pot ser, tampoc, que el seu perímetre i límits el decideixin altres forces polítiques que no la comparteixin. L’expressió i reivindicació de drets humans i llibertats fonamentals en edificis públics institucionals està per sobre de la seva assumpció o crítica partidista, ve d’abans i va més enllà de les conteses electorals. La proximitat d’aquestes no és raó per a la seva prohibició. I encara menys quan els edificis públics (Palau de la Generalitat) no tenen res a veure amb les eleccions que es convoquen. Tampoc si alguns dels candidats estan presents, d’alguna manera, en el balcó consistorial precisament per denunciar que no poden concórrer a la campanya electoral en igualtat de condicions. La desproporció salta a la vista.
Un altre dia haurem de parlar de les estelades.
