Rebem la notícia. La sentència. La col·lateralitat d’un càstig que no ens pertany però ens concerneix. La rebem amb l’os d’una oliva verda a mig rosec entre les dents i la dolça i previnguda fortor d’un vermut negre al paladar. Consternació. Els nostres dits refreguen la suor del got de tub ratllat. El ritme de la plaça és impassible i tan sols els nostres ulls, ara uns simples pòsits memorials on es disseca la jovença, semblen deturar-se absorts en l’absurd no-res del tot. El món petit on som segueix amb el seu adagio com un autòmat. El nostre cos, baldera runa, s’atermena encara més. Ens han tancat el bar de sempre.
La desgràcia és un fenomen mutable i multiforme. Es basteix sobre els fonaments d’una escala de graus de proporcionalitat que abasten des de la mort de la més bàsica, i complexa, forma de vida fins a la variabilitat d’un estat intangible qualsevol que ens immisceix. Sovint, però, el grau amb què qualifiquem una desgràcia té d’origen l’egoisme. Una mena d’egoisme inofensiu que correspon a l’habitud. Aquest tipus de desgràcia supera en gran manera l’aleatòria, tràgica i angoixant catàstrofe dels esdeveniments globals que commocionen la regió de germanor humanal dels nostres cors. Aquest no és pas un episodi de transitorietat egocentrista. No. Ans al contrari: quan mor una de les àrees del costum, per petita que sia, també s’extirpa i executa un bocí molt gran de les nostres vides. I és una merda. Una merda en tota la seva fragant absolutesa.
Els bars de poble són una entranyable secta. És difícil trobar-s’hi còmode o, almenys, en posició de poder vagar-hi lliurement, accedint-hi com una cuc ert cap al lavabo mentre el llenguatge ennassat del traguinyol escup un acudit incomprensible al bàrman. Quan aquesta prova és superada, la glòria eterna n’és la recompensa. El servei i l’estada esdevenen familiars, informals, honestos. Els noms propis ressonen pel local com vigorosos brams de porc senglar i les cares són fotografies de llar en moviment. El caliu s’intensifica. Els diàlegs, terapèuticament, abandonen la falsedat de la cortesia i aprofundeixen en la bella senzillesa que l’argot del diable instaura. La vida, així, estén una arrel subtil i gairebé immortal que se soterra a la rajola de pedra del bar amic. El bar-psiquiàtric. El bar-temple. El bar-nosaltres. El nostre bar.
Ara entrem, per última vegada, besant amb la mirada la seva arquitectura de cova primitiva, gravant a les parets amb el cervell les pintures de la nostra prehistòria alcohòlica. La lenta percussió d’una balada rock emmarca les pantalles de televisió on els esports d’hivern pampalluguegen. El record de les dones estrangeres, amb un brill somort de pols de fada sota el nas i colpejant amb llurs cabelleres rosses una cara grassa de marit embriac, llampegueja una mortífera nostàlgia. El vàter reitera encara el repic entretallat del nostre pixum etílic xaragallant-ne la ceràmica. És depriment. Depriment i amarg, i agradable i bonic i estrany. Estrany saber-se i reconèixer-se part d’aquesta mort anòmala.
L’Albert ens abraça paternalment. Insisteix en l’existència com a lluita. Es recorda a si mateix, però en veu alta, que cal seguir lluitant com ho ha fet sempre. Marxem muts. Petrificats en els moments dels quals mai renegarem. Ni a canvi del puto bar més net, barat, acollidor i millor ubicat de l’univers. Sentim una por molt freda. Una extirpació quirúrgica amb excessiva precocitat i massa manca d’anestèsia. Alguna llàgrima tremola al viu del llagrimall. Ho verbalitzem en veu baixa, com si pronunciéssim l’innocent sobrenom d’un assassí de nens. I un cop més, treballant la força d’un somriure pòstum, ens allunyem carrer amunt alimentant-nos amb l’entreclaror que regalima del portal tancat del Cal·los.
