Per Sergi Cristóbal
El procés és una cosa divertida i inacabable, com una caixa de bombons on mai saps quin et pot tocar i on el més comú dels mortals es sent com Tom Hanks interpretant Forrest Gump: assegut en un banc mentre t’adones de totes les giragonses que t’ha donat la vida. En aquest context i, com tothom sap, si l’ANC ha destacat per alguna cosa al llarg dels darrers anys és per ser una entitat absolutament neutral i gens polititzada. Només cal preguntar als equips de comunicació convergents i republicans la veracitat d’aquesta afirmació quan es preparaven les eleccions al Secretariat Nacional o quan es dedicaven a vetar candidats torturant els reglaments. També es poden consultar on han acabat algunes mans dretes després de sortir de l’ANC –capbussats en l’endollisme polític i amb un bonic carnet de partit a la boca— i que ara es dediquen a fer campanya contra aquesta entitat. Fins i tot es pot analitzar com de manera misteriosa Liz Castro no aconseguia liderar aquesta organització. O, per què no, només cal fer un cop d’ull a les llistes electorals per veure on han acabat Jordi Sànchez i Carme Forcadell.
Des de sempre l’ANC ha sigut una organització política, és un cínic qui negui tal condició. Utilitzar el recurs de “l’Assemblea forma part de la societat civil i és apolítica” té les seves limitacions quan analitzem el seu paper: pressionar el partit de govern (president, posi les urnes!) o el conseller de torn (Oriol, com portem el cens?) a través del noble art de la política. Aplaudeixo aquella gent que sempre ha lluitat contra les batalletes de convergents i republicans per controlar-la, però la seva raó d’existir —dur a la pràctica tot allò que els teòrics del procés anaven pregonant als quatre vents, o sigui un referèndum i la posterior secessió— és purament política. En un tema una mica més al marge podríem entrar a considerar les tasques de lobby, però també és fer política i en sóc favorable.
D’un temps ençà l’Assemblea ha pres un posicionament molt més dur contra la Generalitat i el govern de coalició que l’integra. La seva direcció no agrada ni a JxCAT ni a ERC, cosa que en un país exageradament moralista com el nostre fa que no s’entomi res de cara i tot es camufli en militants de partit que es donen de baixa d’aquesta organització per cinquena o sisena vegada en pocs mesos. Val a dir que no sempre estic d’acord amb el que fan; va ser esperpèntic com a nivell oficial es van posar de perfil mentre es criminalitzava els activistes que fan desobediència civil amb els CDR –i el posterior llirisme que ha desactivat el moviment; pel que fa a l’operació Primàries Barcelona, dit finament, va ser una broma de mal gust per part dels integrants de les llistes de la capital, on alguns d’aquests restaven molt més del que sumaven i es van estimbar. Al marge d’aquests errors, el rol contra JxCAT i ERC, els quals des d’octubre de 2017 s’han posat d’esquena a aquesta organització, és més que positiu i sa en una democràcia. No deixa de ser curiós que els polítics vagin pregonant allò de “volem ser la Dinamarca del sud d’Europa” però a la vegada tot siguin esglais del tipus “ens apreten perquè no fem la nostra feina”. No hi ha rendiment de comptes.
Por de ser escridassats
Sembla ser que aquest any la Diada no ha causat gaire interès entre els quadres d’ERC i JxCAT. Només cal remenar una mica les xarxes socials per veure com certes figures, algunes de les quals fa vora de 20 anys que els paguem el sou i viuen molt bé gràcies a nosaltres, titllen de radicals els membres de l’Assemblea. El motiu, sense cap mena de fonament, és que volen evitar “moments de tensió”. Figures com Josep Huguet i Anna “DUI simbòlica” Simó ja han pregonat als quatre vents que no pensen anar-hi; Puigdemont s’ha mostrat preocupat per la “deriva antipartits” d’aquesta. Al boicot de la Diada s’hi han sumat desenes de quadres que treballen com a regidor a temps complet i alts càrrecs de confiança que van entrar a treballar quan es va formar el “govern efectiu”. No deixa de ser divertit que hagin pres aquesta decisió quan s’ha anunciat que l’Assemblea eliminarà la zona VIP dels polítics. Republicanisme del bo, fins i tot quan l’aparador de membres il·lustres no és una tècnica habitual.
Davant la manca d’elements fiscalitzadors ens trobem amb un govern que fa proclames buides a una República que no existeix, crides per fer un Burning Man a Lledoners, posar llaços grocs o atiar els CDR perquè donin la cara contra els Mossos. S’utilitzen les crispetes d’advocats mediàtics o articles plens de cites religioses que ningú entén i mil giragonses més, tot per no afrontar la realitat i assumir els costos electorals del que suposaria sortir al faristol i dir: ho hem fet malament i hem perdut. Mentrestant, la quantitat de persones agredides, multades i imputades es compta a milers, l’espanyolisme cutre ha guanyat la batalla dels carrers i a la presó de Lledoners pots veure les estrelles que coparan les llistes electorals megàfon en mà.
Qualsevol persona amb dos dits de front sap que Puigdemont no tornarà mai més a Catalunya si abans no cremen els carrers i hi ha una autèntica rebel·lió, de la mateixa manera que tothom veu com Junqueras vol ser el Nelson Mandela de Sant Vicenç dels Horts sense assumir els costos de Madiba i la seva organització armada. Tampoc ens hauria d’estranyar que La Crida sigui una marca blanca de Convergència o que ERC vulgui fer un tripartit després de petar-se les decisions preses per la militància. No hi ha ningú al volant i això només portarà una crisi que a la llarga afectarà els dos partits de govern, primer a la bancada convergent i després a la republicana.
Criticar a l’ANC però posar mà a la Caixa de Solidaritat
En els darrers mesos tant JxCAT com ERC han utilitzat una suposada manca d’empatia amb els presos per criticar el conjunt de l’ANC, però són els propis militants d’aquesta organització els que han sigut més fidels i més actes han organitzat pel seu alliberament. Són, també, els que sovint han après a cops de porra la importància d’una lluita antirepressiva que tant assenyalava l’Esquerra Independentista des de feia anys. Se’ls poden tirar en cara moltes coses, però no la seva paciència ni la manca de solidaritat amb els presos polítics. Però no són els únics: des de 2017 milers de persones s’han organitzat a través dels CDR i han reclamat majors nivells d’accountability vers uns polítics que s’han posat “estupendus” amb les crítiques. La resposta que han rebut els darrers mesos no sols ha estat la repressió de l’Estat, sinó de la pròpia Generalitat i membres dels mateixos partits polítics que han volgut finiquitar el que va començar el poble l’any 2010. En aquest sentit utilitzar els presos i els seus arguments per neutralitzar milers d’activistes que s’han vist multats o imputats és una pràctica que només s’explica per la manca d’elements fiscalitzadors i una elevada quantitat de mala llet.
Cal recordar que els posicionaments dels nostres líders empresonats no són vàlids pel fet de veure’s privats de llibertat, sinó per la seva coherència entre el que fan i el que prediquen. Si no són conseqüents o els seus arguments són dèbils se’ls pot rebatre sense traumes; no hauria de ser tabú explicar que la gestió de Raül Romeva al capdavant del Diplocat va ser nefasta, com tampoc que Jordi Sànchez fa una estratègia de negociació convergent amb el PSOE que no portarà enlloc. Són milers les persones que volen el seu alliberament —no creiem que fossin uns traïdors ni cap bajanada d’aquestes, al contrari— però no ens agraden les seves formes de fer política i creiem que s’han d’esmenar els errors que s’han produït.
No pots titllar la gent de radical o hiperventilada quan t’està demanant explicacions per la teva inoperància. Si la raó vingués donada per la repressió faria un govern amb l’Adrià o la Tamara Carrasco, els imputats per ajeure’s a les escales del TSJC, els que van tallar les vies de l’AVE de Girona, l’agricultor que va trencar el cadenat del Parc de la Ciutadella o la Laia i el Lluís de l’Hospitalet. Estic segur que quedaria un executiu multicolor i molt més similar al del ciutadà mitjà que no pas un de dirigit per tecnòcrates que no han treballat en la seva vida. És una barbaritat que s’utilitzi la repressió com un concurs on guanya qui té més persones reprimides i, en el cas d’ERC i JxCAT, és una debilitat estratègica molt gran que s’utilitzi els presos per justificar pactes amb els partits del 155 o directament prendre decisions que afecten el benestar de la ciutadania, ja que es troben coaccionats per la seva privació de llibertat.
Molts dels que ara van pregonant que la Diada estarà plena de haters són els mateixos que van aplaudir i participar en l’escarni a Duran i Lleida el 2012. No deixa de ser divertit veure com els polítics de primera línia que titllen de radical l’ANC posen mà a la Caixa de Solidaritat per no haver de demanar un crèdit als bancs i presumir de ser un “partit sense deutes”. De fet, molts d’aquests politicastres passen preferentment per davant de molts ciutadans i, sovint, fins i tot de quadres de segona fila del mateix partit polític que han acabat jugant-se part del seu patrimoni personal. És trist, però tenim una classe dirigent que vol gaudir dels privilegis d’un polític professional (cotxe oficial, dietes, tertúlies, actes públics, festes, etc.) però no vol afrontar la part negativa dels seus actes.
La campanya engegada per segons quines figures d’ERC —en això de manegar reculades l’espai convergent és més hàbil i resta en silenci o fa crides a la unitat— no deixa de mostrar cert caciquisme i males formes d’uns polítics que no estan acostumats a retre comptes als seus votants. En qualsevol democràcia normal els polítics són qüestionats per les seves decisions i són xiulats (i a vegades insultats) quan hi ha malestar vers la seva gestió. Es vulgui o no la ciutadania té tot el dret a expressar-se sempre que no estigui vexant a ningú; no existeix el dret a no ser ofès, especialment quan ets un servidor públic que deu la seva feina a la gent que et vota o finança el teu partit polític gràcies als impostos i quotes que paga. Si davant la inoperància del govern la resposta és estigmatitzar el teu elector, aquest tindrà una paciència finita i convertirà tot aquest xou d’hegemonies republicanes i llistes úniques en un sistema polític trinxat en tan sols un cicle electoral. Personalment, com a estrateg em diverteix molt veure segons quina gent plorant per la Diada, però si fos l’encarregat de comunicació d’aquestes formacions diria als quadres que callessin una estona i aguantessin un parell d’horetes d’insults. Això sí, pensant que com a ciutadans ens mereixem tenir una classe política força millor.
Sergi Cristóbal (Barcelona, 1991). Graduat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Comunicació Corporativa per la Universitat Ramon Llull. Estrateg electoral i comunicador. Li agrada molestar la gent i acabar amb l’ordre establert.
