Si heu tingut l’oportunitat de passejar per Perpinyà i contemplar el seu bonic (i petit) nucli històric, de ben segur que us haureu adonat de més d’una cosa. Aquesta ciutat de 121.934 habitants és famosa per ser la capital de la regió històrica del Rosselló, avui un concepte que apareix només als cartells de les carreteres regionals que travessen els territoris dels Pyrenées Orientales. Lluny de la visió tevetresina de Pere Codognan (en pau descansi) i de la visió idíl·lica del preciós Canigó que presideix la plana del Rosselló, hom pot trobar una realitat molt diferent als territoris considerats nord-catalans.
Surto del meu pis d’estudiant en ple centre històric de la vila, on botigues i comerços omplen l’estret carrer de l’Àngel (rue de l’Ange) al més acurat estil parisenc. Passo per davant de la boulangerie habitual on compro les baguettes més bones de tot Perpinyà; Bonjour!, em diu el flequer ben content, Bonjour!, li responc amb amabilitat. El meu camí segueix passant per davant d’una cruïlla de carrers on dia i nit una colla de nois joves es dediquen a fumar porros i mirar la gent com passa. M’endinso pels sinuosos carrerons deixats de la mà de l’Estat tot sentint una discussió familiar en una barreja de francès i àrab. Després del divertit entreteniment d’esquivar una sèrie de femtes de gossos incrustades a l’asfalt, pujo unes escales que em condueixen cap al barri del Palau dels Reis de Mallorca. Allà contemplo les cases de nova creació típiques de banlieue francesa mentre dins d’un cotxe aparcat una parella de joves fan petar la xerrada distesament. Quan albiro la silueta de la Université de Perpignan Via Domitia començo a veure ja una corrua d’estudiants amb motxilles que fa quatre dies portaven al Lycée. Entro a classe, sec i espero amb paciència la tardana arribada del professor de Dynamiques Quaternaires.
Aquesta realitat quotidiana es barreja amb una quantitat desmesurada de senyeres i burros catalans en cada comerç local de la vila. Us puc ben assegurar que veureu infinitament més vegades la paraula catalan a Perpinyà que a qualsevol poble o ciutat de la comunitat autònoma de Catalunya (el que els nord-catalans anomenen Catalunya Sud). Les mútues i assegurances són “catalanes”, els vins locals són “catalans”, Perpinyà mateix és la Catalane, els encenedors porten la senyera i el burro (això sí, les senyeres poden arribar a tenir vuit o deu barres vermelles), l’USAP i els Dragons són ben catalans, etc. Però… sorpresa! No sentireu ni un mot de català en ple centre ville. Haureu de gratar molt i buscar a les persones indicades i conscienciades que us puguin parlar en aquesta llengua, o bé també podeu anar al barri de Sant Jaume, on sentireu un català rossellonès parlat pels gitanos perpinyanesos (una de les més belles i il·lustres maneres de xerrar el nostre idioma).
Llavors ens preguntem, per què hi ha tant de simbolisme català si la llengua quasi no s’hi parla? Com és possible que quan hom parli català pel carrer la gent es pensi que xerres espangol si al mateix temps tenen una senyera a la matrícula del cotxe?
Temps ençà, a les regions històriques del Vallespir, el Rosselló, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir i l’Alta Cerdanya el català era la llengua de base de tota persona que habitava en aquestes terres. De mica en mica, les conseqüències de la Revolució Francesa varen començar a transformar els territoris d’una manera que no s’havia vist mai abans. Sobretot després de les guerres mundials i de les descolonitzacions dels països àrabs per part de França, aquesta es va preocupar per mantenir la unitat del país a qualsevol preu. I aquest preu el varen pagar molt car els diferents pobles i cultures que formaven part de l’estat francès, com ara Occitània, Bretanya, la Catalunya Nord, etc. El genocidi cultural dut a terme per l’estat, fruit del liberalisme, el despotisme il·lustrat i el centralisme parisenc, acabà esborrant del mapa qualsevol manifestació que negués França com a nació-estat. De fet, un dels principis legals de la revolució francesa considerava qualsevol llengua que no fos el francès com “un atemptat contra la nació”.
Així doncs, a través de pràcticament tres o dues generacions, el català es perdé quasi completament: els pares deixaren de parlar català als fills perquè feia de pagès i a més estava prohibit a l’escola, i actualment aquests fills ja no saben català (o molt poc) i, per tant, no els n’ensenyen a la generació que puja avui en dia. Per tant, tenim un tall generacional que desarrela d’una manera vertiginosa la societat nord-catalana. A més, el fet que els gitanos siguin els que més parlen català (al ser una comunitat tancada els ha sigut més fàcil conservar l’idioma) encara denigra més aquesta llengua a ulls d’un ciutadà francès.
Però segurament encara us seguireu preguntant el perquè de tot el simbolisme català de Perpinyà…
A partir de l’Antropologia és sabut que el folklorisme apareix allà on ja no hi queda nacionalisme. Com a resposta al centralisme francès, a França hom pot trobar el que a mi m’agrada anomenar “regionalisme”, un concepte que consisteix a ser francès però estar orgullós de la teua regió històrica. L’odi cap a la regió parisenca hi és ben present, així com la voluntat de diferenciar-se dels altres territoris francesos. Un problema que podria ser nacional (el cas d’Escòcia, el País Basc, Catalunya, etc.) esdevé un fet regional sota la forma d’un folklorisme quasi turístic. La cultura regional es relega als caps de setmana i a les fires dels pobles, on un grup relativament reduït de persones es concentra per reivindicar les poques mostres de catalanitat que ofereix la plana del Rosselló. Aquest regionalisme barrejat amb un toc folklòric acaba donant elements molt variats: des del que aquí anomenaríem quillos amb xandalls del Barça, passant per estudiants universitaris emmirallats en cantants de trap, fanàtics de l’USAP que miren els partits del Barça per TV3, gent de classe mitjana que es preocupa més pels impostos de Macron que per presos polítics que ni coneixen, votants del Front Nacional que veuen com el seu estimat país és envaït per una immigració massiva, militants del llacet groc que busquen ser reconeguts pels seus germans del sud… En fi, una amalgama de paradigmes socioculturals del qual sempre costa treure’n l’entrellat.
Tot i així, sempre i quan depèn de qui us trobeu, l’últim que s’ha de fer és negar-los la catalanitat. És temptador i massa fàcil dir que si no parlen català no són catalans, però el cert és que si ja tenen prou problemes per autoproclamar-se com a tals, no els farà absolutament cap bé que nosaltres, amb la nostra superioritat moral que ens caracteritza, els anem a dir el que són o el que no són. La Catalunya Nord és un espai extremadament complex on hi conflueixen diverses cosmovisions diametralment oposades, en el qual la pobresa econòmica i l’oblit per part de l’estat mai han ajudat a tirar endavant la societat que hi viu. El desarrelament cultural propiciat per l’elevat grau d’immigració interna que té França tampoc afavoreix la preservació d’una societat que es pugui considerar majoritàriament com a catalana. Ras i curt, si no hi ha una consciència per part de les noves generacions que pugen, el català i la catalanitat es perdran en qüestió d’una vintena d’anys a la Catalunya Nord. És una trista realitat que des de la nostra perspectiva ens pot semblar molt llunyana, però si hi reflexionéssim un xic més potser ens adonaríem que no n’estem tan lluny…
