Brussel·les, 5 de desembre de 2018
Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.
Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.
La dura lliçó de l’últim any
Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.
A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.
Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.
Independència catalana o involució espanyola
Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.
Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)
Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.
Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.
No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.
Kosovo i el preu de la llibertat
Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.
Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.
Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!
El pa que s’hi dona
Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?
Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.
La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.
Arromanguem-nos
Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.
Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.
