Ja sabem que les llengües tenen un valor instrumental, com més llengües coneguem millors condicions per accedir al mercat laboral, al món acadèmic, a les “bondats” de la globalització. Aprendre una llengua, si no es fa de ben petit, en general costa, i molt. I llevat que ens agradin les cançons d’Antònia Font, no decidirem fer una aposta pel català si no és estrictament necessari. D’aquí que a Catalunya hi hagi persones vingudes de l’Estat espanyol fa trenta i quaranta d’anys incapaces de parlar en català, tot i que l’entenguin. Mai no els ha fet falta; aquest és el model majoritari, el del mínim esforç.
Si confiem en aquest valor instrumental, un ciutadà comunitari aterrat al Prat per treballar a Barcelona per un temps, a menys que li interessin les llengües romàniques o hagi trobat mitja taronja a Benicarló o la repressió política l’hagi empès més enllà de la simpatia, no té gaires motius per aprendre català. Quantes empreses treballen en català? Però d’altra banda, tothom trobarà lògic i natural aprendre la llengua del país d’acollida si s’hi resideix amb certa voluntat de permanència, oi? Doncs, què passa amb el català que abasta un territori de més de 70.000 km2 i ha atret població des que el mar és “pont”? Amb quina llengua ens hem de comunicar als Països Catalans, si no és en català?
El paradigma de la “llengua comuna” és ben viu. N’he parlat aquest cap d’any amb una noia de Huelva amb qui he coincidit en un viatge, professora de secundària i força més alarmada pels escàndols de la família Pujol que pel que ha passat a Andalusia en aquests 36 anys i dos últims mesos. Segons ella, que al Senat espanyol no s’hi parlin les llengües d’aquest pretès estat plurilingüe és un tema de sentit comú. A mi el Senat me la porta fluixa, però si algun sentit té una cambra territorial és posar de manifest les diferències territorials. Com que encara quedaven unes hores de convivència (el tema va sortir tard, perquè tots ja estem molt escaldats), vam fer ras i curt coincidint que el millor era enviar el Senat a la paperera de la història. Però això no resol el problema. La llengua comuna és la de qui remena les cireres, es diu lengua común i de comuna no en té res. Que els catalans, en la pràctica, assumim que la llengua comuna del territori és el castellà i canviem de llengua cons-tant-ment és un suïcidi.
Però tornem a l’aprenentatge del català. Com bé sabeu, tenim un marc normatiu que fixa uns coneixements de llengua catalana per a les persones que treballen a la funció pública (per a actors i actrius em sembla que no, Toni!). Romanticismes, pocs, doncs: si vols ser mestre d’escola bressol necessites acreditar un nivell de català, independentment que les cançons de bressol catalanes enamorin, tal com passa en qualsevol país normal. Per a les persones que han fet l’escolarització obligatòria a Catalunya això és automàtic, però per a les persones que no poden acreditar aquest requisit això és més complicat i han de presentar-se a un examen oficial o superar un curs homologat. Un curs subvencionat, val a dir. Una altra cosa és si les homologacions són paper mullat o si s’haurien d’actualitzar després d’uns anys per allò dels corcs de la calaixera. Quant a les hores de català i la qualitat de l’aprenentatge durant l’escolarització obligatòria, en podem parlar quan vulgueu, sense culpabilitzar en absolut els nostres docents, que prou feina tenen gestionant una diversitat impossible en molts centres, amb adolescents desarrelats i culturalment empobrits. Si volem que els nostres joves (que seran aquests!) creguin que l’aposta pel l’ensenyament en català val la pena hauríem d’invertir en Educació allò que no tenim.
Els pares d’aquests nanos, persones generalment no comunitàries, venen a Europa per millorar les seves condicions vitals i el segon dia els diuen a l’Ajuntament que per tal de tramitar els papers de l’arrelament que els permetrà accedir a un NIE i a una feina justíssima han de fer 45 hores de català. Romanticismes, menys encara, com a tot arreu. Molts són llatinoamericans, però molts altres xerren amazic, diola, ucraïnès, tagàlog o qualsevol altra de les més de 6.000 llengües que encara no han desaparegut al món, malgrat la força de la “llengua comuna”. A banda, els alumnes tenen pressa (perquè s’han de regularitzar com abans millor), i aprendre una llengua no vol presses, si puc fer un Bàsic 1 en un mes, doncs això, que al capdavall és un paper. I no, el que hem d’aconseguir que quedi clar és que el català no és un paper.
Li hem tret tant de romanticisme a la llengua, sense dotar-la de prou valor instrumental, que ara com ara els nostres alumnes de nivell Elemental són uns autèntics herois. Els professors fem mans i mànigues perquè els nouvinguts vulguin anar més enllà de les 45 hores d’aprenentatge o del certificat imprescindible. I per aconseguir-ho, ens feu falta. Un favor: ens podeu ajudar parlant en català sempre, arreu i amb tothom, fins que us diguin que sou uns llaunes?
