Marco el 902 120 090. Una veu enregistrada m’adverteix, en nom de la meva companyia telefònica, que aquest número és de tarificació especial i no queda inclòs dins la tarifa que tinc contractada, que si segueixo amb la trucada me la cobraran a part en la propera factura mensual. Ras i curt, com si es tractés d’un línia pornogràfica.
Confirmo que vull fer la trucada i al cap de pocs segons em respon una altra veu enregistrada: “Catalana Occidente Seguros, bla-bla-bla, si quiere ser atendido en catalán pulse el número 1”. Premo el número 1: “Benvingut al servei d’atenció de Catalana Occident, en breus segons l’atendrà una operadora. La seva trucada serà enregistrada i d’aixonses i d’allonses…”.
No passen més de dos segons: “Buenos días, le atiende MariPili (nom fictici), ¿en qué puedo servirle?” “Bon dia, estic aturat amb el cotxe a la C-32, just abans de la boca nord del túnel de la Ginesta. S’ha encès un missatge que m’ha dit que hi havia un problema amb el motor, he anat perdent potència i quan ja no podia passar de 60 km/h m’he aturat.” L’operadora em demana dades personals, del cotxe, de la pòlissa, de la carretera, del municipi, del punt exacte on estic aturat. Li he de repetir tot unes quantes vegades perquè diu que no em sent bé –molt probable, atès que el lloc de l’avaria és al mig de les muntanyes del Garraf–. Em demana el meu telèfon: “Sis trenta quaranta…” “¿Ocho tres cero?” “No. Sis trenta…” “¿Me puede hablar en español?” “No. He triat ser atès en català.” “Si no me habla en español no recibirà la asistencia.” “No es preocupi, senyoreta, jo no rebré la seva assistència, vostès ja rebran la meva denúncia. Adeu.”
He pensat d’anar a assessorar-me sobre el meus drets a una oficina de Consum i a la Plataforma per la Llengua. No ho podré fer fins dilluns, però. He de dir que ben poques vegades, quan he triat l’opció de ser atès en català, en qualsevol servei, he aconseguit que realment se m’atengués en català. És per això que existeix el bilingüisme: no per poder contractar personal qualificat per fer la seva feina i que pugui atendre un servei d’atenció en català sense “obligar” ningú a parlar “l’español” –faig servir aquest terme anticonstitucional perquè és el mateix que va emprar la senyoreta– per fer-nos víctimes de discriminacions i humiliacions constants. Perquè les empreses i serveis mal gestionats i sense cap mena d’orientació a l’usuari pugin abusar de nosaltres i no hagin de fer front a les seves responsabilitats ni a la competència que generaria un sistema real de lliure mercat. Perquè en el fons això és el català, un nínxol de mercat desatès, i per tant una font d’oportunitats per a nous emprenedors, però és clar, això fa molta nosa als de la “unidad de mercado”.
Ja m’imagino que la majoria dels catalans no tenen vocació de màrtirs ni estan disposats a pagar una assegurança d’automòbil de 450 € perquè després no els cobreixi l’assistència en viatge perquè la persona que atén els assegurats que volen ser atesos en català no entén prou bé el català ni en parla un borrall. I amb això no vull culpar la senyoreta que em va atendre, que ho va fer en un to força correcte, almenys per a una persona que ja fa més de cinquanta anys que està acostumat a les humiliacions diàries, la majoria de les quals es produeixen sense necessitat d’haver de sortir del seu municipi de residència. És el que té ser un ciutadà de tercera. La culpa és de l’empresa en general, dels responsables d’aquest servei en particular i d’una societat acostumada a ajupir el cap i que deixa indefensos els seus membres.
Seguirem informant…
