Catalunya és terra de pau i de pas. Una terra de pas per on hi ha ancorat perses, romans, grecs, fenicis i musulmans. I més tard francesos, gents de tots els pobles que després es conformarien en Itàlia, tunisians, turcs i castellans.
I la paraula clau per a una terra de pas i de pau és pacte. Si una cosa hem sabut fer els catalans ha estat pactar.
Hem pactat amb tothom, menys amb qui no ha volgut pactar.
Amb la coneguda mala sort que, qui no volgué pactar, ens va sotmetre militarment. Diverses vegades, massa vegades.
I, malgrat tot, seguim essent terra d’acollida i de pacte. Terra on la paraula té un valor.
Catalans que diem “Parlem-ne” abans de dir “adéu”. Abans de dir “no”.
Això ens ha permès d’esdevenir un territori on tothom hi ha estat benvingut. On tothom s’hi ha sentit com a casa. On, qui ha volgut, s’ha convertit en un català més.
Tots sabem qui menteix quan se’ns acusa d’etnicisme o de supremacia. Com diuen en castellà, “piensa el ladrón que todos son de su condición”.
I aquells que no hem nascut lladres no ho entenem.
I ara, en ple segle XXI, els catalans enfrontem un problema paradoxal: aquells qui hem excel·lit en el diàleg, en el pacte amb l’altre, estem patint una manca de diàleg i de capacitat de pactar entre nosaltres.
No som de cap partit, no vestim cap samarreta, no portem cap carnet i, per això, els Catalans d’Arreu som capaços de dir a TOTS els nostres polítics “parleu i pacteu”.
La nostra classe política està fent un trist paper. Entre tots, i no importa qui va començar, tenen la República aturada mentre protagonitzen un esperpèntic vodevil de reunions i redivisions. Tenim la República a tocar i quatre narcisos discuteixen sobre quin braç hem d’allargar primer per tocar-la. No ens ho mereixem. Ens fan vergonya.
Demanem, amb la humilitat del ciutadà del carrer però amb la fermesa del votant enganyat, un acord immediat a totes les nostres forces. Que recullin el clam que hi ha al carrer. Que escoltin que el poble n’està tip de partidismes i protagonistes, i vol que acabem aquesta aventura amb el triomf de la mateixa manera que la vam començar amb la il·lusió: plegats.
Tirem endavant, i si ells no caminen prou prest, els passarem per sobre.
Tenim pressa i tenim, a la vegada, paciència. El que no tenim és massa temps per perdre ni més galtes a la cara per parar.
Diàleg. Pacte. República. Seguint els polítics o passant-los per sobre.
Ho exigim amb veu tranquil·la. Però carregada de raó. No comprem cap altre destí que no sigui la independència.
