M
Com cada vegada que agafo el cotxe per baixar al Liceu em prometo que mai més no ho tornaré a fer, però així recullo la meva àvia a casa seva i la faig contenta. Arribem tard, i a la Rambla hi ha molta policia per tot arreu. Estic convençuda que és per alguna manifestació, però tampoc no veiem sarau i al final podem deixar el cotxe al pàrking del carrer Hospital. Davant de la porta del Liceu, una gentada que no sé què hi fa, fins que veig el príncep sortint d’un Mercedes blau amb una corona per matrícula. La gent fa fotos, alguns aplaudeixen. Crits tímids de desaprovació. La meva àvia, que fa 70 anys que va al Liceu, comença a estar molt emprenyada amb tot aquest xou. “A mi el príncep m’és igual, jo vull arribar al meu lloc. Segur que ell no paga!”. I poc a poc ens obrim pas fins als nostres seients. Dins, la xiulada és considerable. Al costat meu, un senyor d’uns 50 anys crida “fora, fora!”, i mentre agafa aire va remugant: “què s’han pensat!”. Jo xiulo amb la meva tècnica perfeccionada de quan el més malxinat de la classe me’n va ensenyar al menjador de l’escola quan teníem 10 anys. Els qui m’han vist xiular saben que el meu xiulet val per 5, i xiulo amb totes les meves forces, i no m’ho puc creure gaire: no estic sola. Compto només unes 30 persones aplaudint. La resta crida, xiula o opta per la indiferència.
I bé, avui toca l’Elisir d’amore, i tornarem a veure el Villazón tal com el vam conèixer, 8 anys després. Han passat coses des d’aleshores; m’han passat coses. Ell m’ha acompanyat des que el vaig veure debutar aquí mateix, ha posat música en alguns episodis feliços i en d’altres no tan feliços. Però sempre hi ha estat i avui estic encara més contenta de tornar-lo a veure, interpretant el mateix personatge d’aquell 2005 que ja em sembla tan lluny. I no sé si és el personatge, però el veig molt pitjor que fa poc més d’un mes a Hamburg, on triava el repertori i tot s’ho feia a mida i tot ho havia madurat. En el paper de Nemorino força la veu, s’hi entrebanca, i el salva la interpretació perquè actuant no hi ha ningú millor que ell. A la gent li fa riure, i a mi també, i em torna boja encara que tingui un mal dia i li ho perdono tot. L’únic que no riu és el senyor del meu davant, que no té sentit de l’humor i es pensa que a l’òpera no s’hi va a divertir-se. Hi ha wagnerians que més val no conèixer.
Quan sortim hi ha gent esperant els prínceps al vestíbul. Jo m’hauria quedat a xiular una mica més però l’àvia està cansada i molt tipa de tant xou reial. Em connecto al món i veig que Déu n’hi do, quina n’hem muntat. De totes, la que em fa més gràcia és la notícia d’El Mundo, que després de fer més que ningú per carregar-se la monarquia ara s’esforça a remarcar que Llanos de Luna també hi era i que en aquesta funció no hi havia gaires “socis”. Mentida: els abonats del torn E, que normalment tenim funció els divendres, hi érem tots. I jo enfilo Urgell pensant que l’escridassada als prínceps és la meva cortina de fum per no haver de reconèixer que el Villazón que he vist avui està lluny del que vaig veure fa 8 anys per primera vegada.
