S’ha parlat molt del perquè les dones violentades no denuncien. Passa quan una dona és maltractada per la seua parella, quan ha patit una agressió física o quan desapareix sense deixar rastre. I crec que amb les dos notícies de les darreres hores s’explica soles, publicades per El País.
Va passar amb la xica de Pozuelo, violentada per aquella colla de delinqüents (així ho diu la sentència del TSJ Navarra) mesos abans del que van fer a Pamplona. Ella va anar a la comissaria per denunciar que li havia passat alguna cosa i que no la recordava. Tenia blaus a les cames i falta de memòria, però el policia que la va atendre va menysprear el que havia passat i li va dir que això no es podia denunciar.
Mesos després un ertzaina la va telefonar per comentar-li que en el mòbil d’una persona hi havia imatges de la seua agressió sexual.
Ara un jutge de Valladolid ha recriminat a la policia per desmotivar a una xica que va patir una agressió sexual. En la sentencia, ja des del principi es posa de relleu aquesta circumstància.
“No pot començar-se aquesta sentència […] sense deixar de posar de manifest un fet realment perjudicial per a qualsevol campanya de sensibilització social contra aquesta mena de comportaments que perjudiquen de manera aclaparadora a les dones com és que, fins i tot l’any 2018, moment en què ocorren els primers fets denunciats en aquest procediment, encara en instàncies oficials, en aquest cas des d’una Comissaria de Policia Nacional, es desmotive de tal manera a una víctima d’un delicte de contingut sexual fins al punt que aquesta haja de buscar altres vies de suport per a aconseguir que la seva iniciativa tinga acolliment judicial”. El jutge considera que l’actuació dels agents podia haver provocat que no es perseguien els fets. és més, elogia a la víctima que va insistir en seguir l’investigació en contra del que li deia la Policia. “qualsevol altra víctima menys sensibilitzada, o bel·ligerant o que es sentira culpable pel que va passar havera abandonat”
En un altre cas, el desenllaç és inclòs més greu. Perquè va acabar en una dona assassinada pel seu marit, després que ella demanara ajuda a la policia. En aquest cas, es la Audiència Nacional la que condemna al Ministeri d’interior per no protegir-la.
Considera l’A.Nacional que l’actuació dels agents només era per complir en els ‘aspectes formals’ i que la ‘mínima protecció policial’ assignada va ser inadecuada. No van tindre en compte ni el parts de lesions que aportà ni als testimonis, van aplicar un protocol inadequat sense vore més enllà. Tampoc va fer res la jutge al dia següent que denegà l’ordre d’allunyament, que seguí el camí marcat per la policia.
I són casos que es coneixen. De segur que hi ha més casos arreu del món ens el quals les institucions fallen a les persones, en este cas a les dones.
És evident que les dones violentade no van a les institucions armades ni judicials perquè tenen por a ser jutjades en comptes d’ajudades. A què no les creguen, ni amb lesions evidents al cos, a què no les defenguen i a què les maten encara havent anat.
I açò no es tolerable. NO podem tindre lleis pioneres i que protegeixen a les dones però no institucions (policials i judicials) que no ho fan. Falta educació i formació en unes institucions que no es pressuposen masclistes. Però ho són.
Com ho és la societat, quan pregunta <i per què no denúncia?>
