M’arriba aquest sms de J. C., amic: Indignació per la desobediència a l’autoritat legalment constituïda, indignació per l’acarnissament interessat de l’oposició, indignació per la parcialitat nauseabunda dels mitjans (públics, sobretot). Quant de net queda per fer, encara. No afluixis, Felip! Bravo, aplaudiments, li contesto. No afluixis, Felip. T’insultaran, et sentiràs dir el nom del porc, et demanaran que pleguis, et faran comparèixer al Parlament. No afluixis, Felip. Les places públiques no són per acampar-hi. Ells no ho saben, però això és com totes les modes. L’acampada és una heretgia fugissera que no tindran temps de predicar ni de defensar perquè darrera seu no hi ha cap discurs, no hi ha cap proposta, i tot és pur balbuceig. S’han carregat el llenguatge i la raó i només allò que ells titllen d’antiquat perdura, dogmes raonables que han viscut prou com per poder rebre, precisament, el nom d’antiquats. No afluixis, Felip. Que acampin a la muntanya, o al bosc, o a la selva. O als càmpings, que per això hi són. Però no, ells ho volen tot i ho volen immediatament i sense oferir res a canvi. Tots els drets i cap deure ni cap contribució. Consumidors volubles, fragmentats, desregulats. Molts no són d’enlloc ni vénen d’enlloc. I aquesta gran incapacitat d’estimar en què el relativisme els ha enfonsat. Els acampats, com a sinònim de desganats i de malcriats. No afluixis, Felip. No hi ha ningú content, suposo, amb el funcionament de la cosa pública avui entre nosaltres. El país està trinxat i de la desfeta no se’n salva ningú. La primera culpa és dintre de cadascú de nosaltres, també dels acampats. Hem mal interpretat el sentiment de llibertat perquè en general continuem pensant que la llibertat serveix per a tot excepte per creure. ¿En què creuen, per exemple, els de la Plaça de Catalunya? ¿Què pensen fer quan la foguerada haurà passat? La llibertat consisteix en el fet de poder triar entre creure o no creure. Només el despotisme pot prescindir de la fe, de la creença; però no la llibertat (Tocqueville). La crisi no és només econòmica. No afluixis, Felip!
I aquest vespre, a Londres, que sigui el que Déu vulgui. En aquest cas, la feina sí que ja està feta. I ben feta.
