No és d’estranyar que el “reality “ de “Hermano Mayor” tingui les audiències que té. Pels que no coneixeu el programa us en faré cinc cèntims. Un exjugador de waterpolo i exdrogadicte visita una família amb un adolescent desequilibrat i maltractador de pares i intenta reformar-lo a base d’esforç, treball i humilitat. Les escenes que s’hi mostren són realment esfereïdores. Adolescents insultant i maltractant psicològica i físicament als seus pares (normalment a les mares) i destrossant tota quanta cosa que se’ls posa per davant quan se’ls demana que facin el que toca o se’ls porta la contrària. Normalment els casos que surten en aquest programa responen a un prototip d’adolescent; “ni-ni”, d’entorn sociocultural mig-baix, que pren drogues (esporàdicament o habitualment), té baixa tolerància a la frustració, ha deixat els estudis… tot allò que podríem pensar en un adolescent que es comporta com un animaló.
Malauradament la realitat supera la ficció i a la consulta ens trobem cada cop més casos de nens adolescents que provenen de famílies estructurades, que estudien i treuen bones notes, però que comparteixen amb els altres la seva baixa tolerància a la frustració, la infelicitat i tenir la creença que es pot exigir als pares sense donar res a canvi. Aquest programa pot semblar una exageració en la forma, però no ho és en el fons.
El perfil d’aquests joves és el següent: són menors entre 14 i 16 anys amb problemes d’adaptació escolar, baixos nivells d’autonomia, baixa autoestima i manca d’empatia, i tenen alts nivells d’agressivitat (sovint com a conseqüència de la seva frustració). Veient aquest perfil ens podem fer una idea de com el nen s’ha criat emocionalment dins l’entorn familiar. La sobreprotecció que actualment veiem en els nens per part dels pares fa que aquests creixin amb un nivell d’autonomia baix i això comporta un alt índex de frustració a l’arribar a l’adolescència. Actualment els mestres es troben cada cop més amb nens poc autònoms, que no respecten les normes del centre ni l’autoritat del professorat. Aquesta mena d’adolescents són els que després a casa actuen de la mateixa manera amb els seus pares i que quan hi hagut un problema d’adaptació escolar amb el nen, els mateixos pares han donat la culpa al centre i no li han donat importància al comportament del seu fill. No voldria generalitzar, no sempre és així, però el realment preocupant és l’augment d’aquests casos que ja comencen a arribar al jutjats.
L’adolescència és una etapa de canvis profunds en l’ésser humà i hem de procurar entre els pares fer que això no s’estanqui sinó que sigui una transició cap al món adult. L’adolescent busca en els seus iguals una manera d’integrar-se en la societat. Formar part d’un grup és sovint més important que formar part d’un nucli familiar i és la feina dels pares aconseguir que les dues coses vagin de la mà. Al contrari del que sovint pensem, els adolescents necessiten i busquen la complicitat de l’adult i els seus consells, un referent per saber on són els límits i encara que sembla que no ens escoltin, ho fan. Per això, la comunicació i sobretot l’educació emocional és tant important des de la infantesa. Hem d’ensenyar autocontrol, tècniques de relaxació i empatia als menuts per evitar els problemes de frustració quan són grans. La pressa, el voler quedar bé amb els nostres fills, el pensar que nosaltres ho fem millor i més de pressa, no ajuden en absolut a l’autonomia dels nostres fills. Des de ben petits hem d’imposar-los responsabilitats familiars. No n’hi ha prou en que es facin el seu llit, en el fons el seu llit és seu… cal que facilitin les tasques de la casa tal i com ho fem nosaltres. Tenir la responsabilitat de parar taula, de tirar la brossa o passar l’aspirador fa que aprenguin a conviure en societat i siguin més autònoms. A la consulta donem eines que ajuden als pares a adquirir-les i de vegades escoltes com els pares excusen als seus fills dient que “amb que tingués bones notes… si s’arreglés la seva habitació …si només sopés amb nosaltres… jo ja estaria content”. Des de petits hem de parlar amb els nens i trobar espais on fer-ho, compartir les nostres angoixes i alegries i parlar-los de les nostres misèries de quan érem adolescents. Trobar per exemple un dia sense tele a l’hora de sopar o fer un aperitiu els caps de setmana i parlar de vosaltres, farà que ells de mica en mica també s’obrin i us expliquin les angoixes.
Però quan el problema de la violència ja està instaurat el correcte és demanar ajut tant per a la família com per a l’adolescent. L’adolescència pot ser una etapa de la vida fantàstica per compartir si recordem com érem nosaltres, i descobrirem no amb pena sinó amb alegria que els nostres fills s’estan fent grans.
Jo recordo molt bé com era d’adolescent, i tu?
Marta Torra i Llorens
Psicòloga
més al meu nou blog!
