Tenim el món fet una merda entre les guerres, la crisi econòmica i la climàtica. Cada dia que passa es fa més feixuc seguir les notícies, intentar estar al cas del què passa… La informació, la contrainformació i les notícies falses ens devoren, com ens devora la pressa amb la que vivim.
Hi ha qui ja ha desconnectat de les xarxes o dels problemes del món, ja no vol viure’n pendent. I segons com, jo també m’hi apuntaria però hi ha alguna cosa que no m’ho permet… Potser el més honest seria dir que sóc una cotilla. Doncs ho dic.
Però també hi ha un cert sentit de responsabilitat que m’obliga a saber què li passa al món, al país veí o a la persona del carrer, què li passa en el sentit més ampli, o sigui, què li passa des dels fets, allò no opinable, i des del que cadascú pensa que li passa al món (allò opinable). I sovint, la confusió entre el que passa i el que la gent creiem que passa és un aiguabarreig interessat. Perquè jo diria que avui dia els mitjans busquen més la pervivència de qualsevol conflicte que solen reforçar més que informar de forma rigorosa.
Un exemple que per mi il·lustra molt bé tot això és el sobtat interès mediàtic en el restaurant de La Mola del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, regentat ara mateix per la família Gimferrer. Que què li passa al restaurant? Doncs que fa cinc anys que la seva mestressa va signar la darrera pròrroga de la concessió que té. I què considera la gent que passa? Doncs que unes persones molt dolentes amb banyes i cua volen fer fora la família Gimferrer de la gestió del restaurant, que la botifarra i les seques allà dalt és tocar el paradís amb les mans i que on aneu, desgraciats! I així, amb aquests arguments més aviat mel·liflus, que res no ens allunyi de les botifarres. Que es veu que no ho pots fer enlloc més que allà dalt. Perquè tots signem la declaració d’emergència climàtica a Matadepera, ens horroritzem davant l’any més calorós de la història (científics dixit), ens caguem davant la possibilitat d’un incendi de magnituds mai vistes prop de casa (diga-li Matadepera, Terrassa, Vacarisses o Castellar) però, sisplau, no ens toqueu les botifarres ni els amiguis i afanyat, a buscar un altre conflicte per treure-li suc. Tant fa que la Mola tingui un desgast mediambiental fenomenal, tant fa que vint-i-cinc mil persones l’any hi facin les seves coses (diga-li caca, pipí o brossa) amb el que comporta o que les mules ho trinxin tot al mateix nivell que els porc senglars, tant és: tu no em toquis les botifarres, que la crisi climàtica és el drac en el garatge de Carl Sagan: és invisible, incorpòria i flota. Ah, i escup un foc que no crema.
