L’escriptura, encara que es tracti de simples anotacions a les llibretes, sempre és en mi producte d’una interferència de les lectures. Vull dir que, en general, escric influït pel acabo de llegir. Coses sense cap ni peus moltes vegades i que ni de lluny s’assemblen als models triats. Defensor del plagi, per tant. I de la còpia. Resultats molt per sota de les fonts, però fugint sempre de qualsevol pretensió d’originalitat. ¿Originalitat en aquestes altures del temps i de la història? I hi ha també les converses. Les converses com a preciós complement de la lectura. Sobretot influir perquè siguin els altres que parlin i saber, així, què pensen i fins i tot apropiar-me després de les seves sensacions. I l’exercici higiènic del sarcasme i de la ironia. La cultura, oral i escrita, i també la visual, consisteix a corregir i a esmenar, deia Pla. El plagi, per tant. I en majúscules. S’han d’aprofitar les coses que ja hi ha i corregir-les, augmentar-les. És clar que cal molta lectura, molta memòria i que fa falta saber on són les coses. I saber prendre el teu bé dels llocs on te’l puguis trobar. Tot allò que consideris bo. De manera que -encara Pla- no em vingueu amb originalitats. Que això és sempre cosa dels qui no saben res de res -ni un borrall. I és justament per aquesta raó que em sembla tan encertada la cita d’Adrià Pujol que no cal dir que m’apropio: escriure és copiar allò que hem llegit sense que se’ns noti gaire, dissimulant-t’ho. I, mentrestant, aquesta decisió dels infaustos pedagogs de capçalera, de més hores de matemàtiques i d’anglès a l’ensenyament primari i secundari. Literatura, Filosofia i, gairebé, tot allò que tingui a veure amb les Arts, tot allò que contribueix a fer-te viure més bé i més lliure, a les golfes i als calaixos dels mal endreços. Pedagogs impulsors de la desmemòria. Mocar-se amb les orelles, deia Martí de Riquer. I recordem que fou la Ventafocs, però, qui acabà casant-se amb el príncep. La veritat de les mentides.
