En el parèntesi estival, les defenses davant la toxicitat ambiental es relaxen. Eugeni d’Ors va escriure una magnífica defensa del “dolce far niente” en la seva Oceanografia del tedi (1919). No fer res com a objectiu vital, deixar passar el temps, l’estiu, a la gandula: “Jo no penso, per tant existeixo”. El problema d’aquesta actitud és que ens desarma davant d’un món hostil, que segueix existint, en dos àmbits als que m’agradaria referir-me aquí: el polític i el periodístic.
Vist des de Catalunya, el gran tema estructural de la política espanyola és la possibilitat d’exercitar el dret a decidir el proper 9 de novembre. Les clavegueres de l’Estat segueixen funcionant, en una incomprensió secular de l’anomenat des de fa segles “problema català”, i generant desafecció a dojo. A allò que seria un estricte tema de democràcia i de voluntat política, se li oposa la constitució espanyola entesa com un reglament inquisitorial i el Tribunal Constitucional actua com un creuat contra el mal. Necessitem desdramatitzar, i analitzar propostes, missatges positius dels responsables polítics, que vagin més enllà dels brams a què ens tenen acostumats.Catalunya vol ser reconeguda com a subjecte polític, vol que se li reconegui més i millor un estatus propi, després de la ruptura constitucional que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de 2006 Aquest procés d’esgotament de l’encaix de Catalunya en el marc constitucional no ens ho mereixem els ciutadans de Catalunya. Portem massa anys sense un ordre constitucional clar i legítim, vivint segons l’arbitrarietat dels governants de torn. L’exemple més clar és la situació en què estem, tres messos abans, a l’espera del que pugui passar el proper 9 de novembre. Estem malament. Molt malament. I que ningú es posi medalles, dins del caïnisme i de la vida de rapinyaires, grans divises de l’activitat política.
En l’àmbit periodístic, la premsa oficialista madrilenya és una provocació constant. L’esport nacional del madrilenyisme defensor d’Espanya (sic) és l’anticatalanisme, bé millor dit l’antinacionalisme català, com si el nacionalisme espanyol caspós no existís. Ara resulta que només hi ha una família a tot Espanya digna de ser portada dels mitjans madrilenys. Una infàmia. Des de Catalunya cal que mirem a l’exterior, per sortir del forat, i llegir premsa europea, o elaborada en general fora del melic madrileny. Ja està bé de la broma. Com en l’àmbit polític, el mediàtic s’ha apuntat al pimpampum de trencar la convivència social a Catalunya. Ja ho van dir des d’altes instàncies: abans es trencarà Catalunya que Espanya. I així ho pretenen dia rere dia, amb titulars que no expressen res més que la tradicional tragicomèdia espanyola. No ens mereixem això. Però bé, l’autoregulació deontològica és un oxímoron, i com és sabut, el consell de l’audiovisual espanyol no s’ha posat en funcionament per manca d’interès i de suports polítics. Això és el que hi ha.
I passarà agost, vindrà setembre, i la casa bruta fins el sostre. Ens omplirem d’imputats, d’inconstitucionalitat, de desraó. Els que pensen que no hi ha cap problema de fons ens diran que cal preocupar-se dels “problemes reals dels ciutadans”. El populisme continuarà a tope. I els ciutadans continuarem patint una llarga crisi, moral i material, com sempre. No ens ho mereixem.
