Sóc dona, sóc independent, sóc feminista. He anat més d’una vegada a la manifestació del 8-M i he defensat coses que no haurien de ser defensades davant de molts machirulos. I ara, havent deixat passar uns dies i vist tot amb perspectiva, he de dir que l’hòstia que es va endur l’humorista (si es pot etiquetar així, que de gràcia en fa ben poca) Chris Rock per part de Will Smith a la gala dels Oscars em va agradar bastant. Fins i tot podria arribar a defensar-la. Ja ho he dit i no me n’arrepenteixo. No em fareu sentir malament amb la típica pregunteta que he vist diverses dotzenes de vegades a les xarxes: “però els que defenseu a Will Smith, tot bé a casa?”
Tot perfecte, gràcies. Personalment, Will Smith mai ha sigut sant de la meva devoció; considero que és un d’aquells actors que sempre fan el mateix paper. No sóc una gran entesa del cinema, com no ho sóc de res en concret, però posats a opinar, opinem tots.
Tampoc he vist la pel·lícula que l’ha fet guanyar l’estatueta de millor actor, així que el meu judici de valor arriba fins aquí. Tampoc suporto massa a Chris Rock, que s’ha caracterizat sempre per portar l’humor al límit.
I això és el que va passar: Chris Rock va enfotre’s de l’alopècia de Jada Smith davant de 15,4 milions d’espectadors. Ella reacciona malament, ell s’aixeca i li clava una plantofada amb la ma oberta al presentador. Ras i curt aquesta va ser la seqüència dels fets. I ara tornem al que deia al principi: sóc dona, sóc independent, sóc feminista. I en una situació com la que acabo de relatar, si el meu pare, mare, germà, xicot o millor amiga es queden tranquil·lament asseguts a la cadira mentre jo entro en pànic per dins, se’n poden anar a pastar fang. Si una sola persona, sigui qui sigui, fa broma amb la malaltia d’algú a qui estimo i incondicionalment, també es pot anar preparant.
Confio que tinc al meu costat una persona que seria capaç de defensar-me en una situació de crisis, i no perquè no ho pugui fer jo sola, sinó perquè quan estic en una SITUACIÓ DE CRISIS, dubto que ningú pugui fer-ho. I això no em fa menys feminista, per tots els que aneu dient que Will Smith ha fet un gran acte de masclisme dient-li a l’altre paio que no podia parlar així de la seva dona. Dubto que ho digués perquè la considera SEVA, de la seva propietat o perquè s’ha sentit com un nen petit quan li treuen una joguina de les mans.
Ara m’agradaria dirigir-me a tots aquells que sou de l’opinió que ella es podria haver defensat soleta… No creieu que l’heu jutjat d’una forma vil? No esteu assumint que ella no es va sentir sobrepassada per la situació? No creieu que les vostres paraules denoten decepció envers la Jada? L’esteu culpabilitzant jutjant la seva no-resposta. Aquestes persones que us creieu súper feministes, crec que l’heu cagat aquesta vegada volent barrejar dos temes que aquí anaven totalment per separat. Però clar, sempre volem buscar el rerefons lila de totes les situacions. Si el debat hagués girat al voltant de violència sí, violència no, hauria tingut tot més sentit. Però ja se sap, que quan una cosa està de moda…
Parlant de coses que estan de moda: tots aquests que heu condemnat l’actuació de Will Smith i heu alabat el nou disc de la Rosalía amb el mateix compte de Twitter, defensant així el feminisme a ultrança, heu analitzat algunes de les lletres del CD, oi? Sabeu que literalment n’hi ha una que diu “me pones por delante de esas putas”, oi? Ara aquí la sororitat sí que ens és ben bé igual.
Qui us entengui, que us compri.
