De quan la literatura tenia prestigi i importància a l’escola i tots parlàvem un poc més bé del que en general ho fem ara. Hi havia uns models i recordo perfectament aquells llibres, que publicà Edicions del Mall, del professor i escriptor Lluís Busquets i Grabulosa, compendis de “Plomes Catalanes”, primer “contemporànies” i després “d’avui”, i també el manual “Literatura Catalana”, adreçat als estudiants d’aquell desaparegut Curs d’Orientació Universitària (COU). Que els textos agradessin i que quedessin gravats a les ments de lectors i estudiants. No es fan ja llibres així avui i, si se’n fan, és que com si no se’n fessin perquè no circulen i la literatura ha estat ja pràcticament bandejada de les aules. La literatura i també la filosofia, el plaer de la paruala i la seva música, i el pensament, la reflexió, la capacitat de raonar i, en fi, tot això que les autoritats acadèmiques, la secta de pedagogs que regeix el què i el com s’ha d’estudiar en aquest país, deu considerar perfectament inútil. No és pessimisme, és malauradament realitat. Deia V-M l’altre dia que el futur se l’imagina, sobretot, profundament analfabet, bàrbar. Any Vinyoli enguany, per exemple. Un dels més grans poetes nostres. En parlava ahir el “Cultura/s” de L.V. Em sembla que amb encert, si més no les quatre pàgines que hi dedicà. També amb encert i fidel i devota dedicació actuen Jordi Llavina, que n’és el comissari, i tots els altres que hi col·laboren, compromesos amb la poesia i la paraula escrita, i només de Vinyoli. ¿Interessa, però, en general tot això avui? ¿Qui, quants, dels qui ara són joves i adolescents podran ser relleu dels models que hagin après i gaudit en aquest camp de les lletres? “Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no gaire llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March”. Paraules de Vinyoli, ja malalt, al final de l’entrevista escrita que concedí al professor Busquets el març del 82. Hi esmenta Joyce i Hölderlin i Rilke i Goethe, Carles Riba i els germans Ferraté i Ferrater, Joan i Gabriel, i Mallarmé i Valéry. I el seu univers de lector i la seva història i la seva poesia. De quan la literatura tenia prestigi i a les aules es tractava de transmetre tot allò pulcre, amè, interessant i, sobretot, útil. La utilitat de l’inútil, tal com diu i explica Nuccio Ordine.
