Al seu article de títol tan vistós com atrevit, Un llibre de merda, la periodista Montserrat Dameson ha gosat posar per escrit un mal que ja fa molt de temps que pateix el nostre àmbit literari: l’edició de llibres de molt baixa qualitat, i que cada any que passa s’agreuja per com «el nostre sistema literari presenta característiques que el fan especialment procliu a fer passar mal pinso per bon pinso», i és així com ni «molt venut» ni «molt premiat», ara i aquí ja no garanteixen res, afirma Dameson.
Un llibre premiat, per exemple, hores d’ara, perquè no sempre ha estat així, ja poc diu res si no és a lectors incauts o que s’enlluernen amb els oripells. I és que sovint passen coses que, explicades com una contalla en una tertúlia d’amics lletraferits, mostren fets de pur i dur mercadeig, o, simplement, de frau:
«Menys els pobres participants al premi assistents a l’acte, tothom en aquella sala ja sabia qui havia obtingut el premi que havia de ser tan secret… En les bases de la convocatòria del guardó es donava a entendre que una única persona oficialment receptora dels originals era la garantia de l’anonimat dels concursants. No va ser així. L’entitat convocant havia escrit unes bases que van resultar retòrica buida. Segons el protocol establert, això sí, es va fer arribar una carta a tots els participants al concurs. En la carta se’ls convidava a la proclamació del premi. De bona fe i amb la natural il·lusió pel fet d’haver estat convocats i amb aquell punt de misteri pel veredicte, els concursants van fer acte de presència a l’atorgament del guardó. La realitat es va imposar com una pedra que va caure al cap dels pobres participants que hi van assistir com a ninots de fira, a la comèdia, ja que el premi estava donat».
«-S’acosta Sant Jordi…
-Com ho saps?
-Perquè els periodistes de TV3 s’entrevisten entre ells», escriu a la xarxa X, fent un acudit dolent, però cert, el professor de literatura Antoni Martí Monterde.
Arribats en aquest punt del discurs, val la pena fer esment del pensador Elémire Zolla i el seu llibre publicat l’any 1964: Eclissi dell’intellettuale. Zolla ja va anunciar, profètic, la decadència de la literatura amb ambició artística en funció de la tirania del mercat i la cultura de masses a la qual, ben interessadament, se li va induint el gust. També s’hi va referir, igualment visionari el mateix any 1964, Valentín Roma al seu llibre precisament titulat: 1964. Cuando la cultura se convirtió en espectáculo.
Montserrat Dameson posa sobre la taula un problema general, doncs, però que en el nostre univers literari català és més greu perquè es mercadeja en un espai petit i ple d’interessos no només comercials sinó també personals de filies i fòbies. I és així com talents creatius estan sent devorats també pel que es coneix com a indústries culturals: productes prefabricats, comercials, tots escrits pel mateix patró i al nivell de comprensió de joves de deu anys: l’edat-tipus a la qual va dirigit el màrqueting massiu, i més avui dia: envoltats de tecnologies digitals algunes de les quals intenten absorbir la nostra atenció i segrestar-nos la voluntat, és un bon moment per reflexionar com el capitalisme contemporani s’ha transformat en una bulímica màquina de fer servir les nostres dades per predir la nostra conducta i treure’n rèdit. Les indústries culturals no són innocents.
La cultura que a través de la literatura ha de fer commoure, sacsejar la consciència o enaltir l’esperit, està sent rebaixada, abaratida quant a valor artístic i humanístic. El que compta és que l’escrit sigui bo per al mercat, que l’engreixi. Salvant les excepcions, que ben celebrades són, i tant, pels lectors exigents, cada vegada més no es tracta d’editar conforme a la qualitat de l’obra literària, sinó de promoure la venda del producte de manera que llibres d’escassa o nul·la vàlua tenen cabuda en el mercat, com amb valentia intel·lectual exposa Montserrat Dameson en la seva reflexió escrita.
