Per Sebastià Bennasar
Pere Joan Martorell és escriptor. Nascut a Lloseta el 1972 va estar molt lligat a la política municipal des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament, fins que des del 2007 fins al 2011 va ser el director general de cultura del Govern. El seu darrer llibre publicat és Aquest cor, amb el qual va guanyar el Premi Mallorca de poesia.
Heu estat el guanyador del Premi Mallorca de poesia, què suposa per a vos aquest premi? Creis que tendrà continuïtat?
Per a mi aquest premi és un reconeixement a la feina feta, com tots els premis, on tot un seguit d’autors reconeguts valoren la teva feina. I a més a més hi havia una dotació econòmica que no estava gens malament i que és important perquè els escriptors no vivim de l’aire i també per la implicació de Proa, una editorial molt potent que el pot fer situar a un primer nivell. Me consta que l’editorial ha fet una proposta al Consell de Mallorca per garantir la continuïtat dels premis amb dotació econòmica i amb l’edició de les obres i això seria una molt bona notícia per aquests premis. Si no hi ha acord els premis Mallorca acabaran en un no res, en un premi de tercera o quarta categoria.
I com a guanyador del premi Mallorca, creis que existeixen les Illes Balears?
No. No hi ha un sentiment de país i la consciència de ser-ho perquè no s’han enfortit temes com la consciència de llengua, cultura i patrimoni comú i d’identitat col·lectiva, no es fa res per conservar els valors dels nostres avantpassats. En un moment donat ha interessat més la disgregació i el campi qui pugui. Hi ha gent amb voluntat d’ajuntar-ho i de crear país, però la majoria no.
En els darrers temps hem vist un increment molt important de l’independentisme. Què creis que faran les Balears si Catalunya assoleix la independència?
L’independentisme creis i la gent que va de cap a una posició de Països Catalans veu que un esforç i un treball constant en l’economia té un retorn positiu de cap a casa seva i llavors la reflexió és fàcil. Si som només un part d’Espanya no hi ha retorn, això és un perjudici per a la societat i això se visualitza molt més ara. Si Catalunya s’independitzàs d’Espanya l’interrogant que se plantejaria seria grandíssim, perquè en el nostre territori hi ha un pes molt gran de les migracions dels decennis dels 50 i dels 60 i aquesta gent no té cap sentiment de país. En un referèndum no sé si la majoria seria catalana malgrat les referències històriques i tradicionals que són molt potents. És un interrogant molt complex.
Vós sou un home que proveniu de la Part Forana i que hi heu fet molta feina des de l’àmbit cultural. Existeix encara la dicotomia entre Ciutat i Part Forana?
I tant que existeix encara. De cada vegada hi ha hagut més voluntat de solventar-ho, a través de la xarxa viària, de trens i d’autobusos amb la voluntat de fer una Mallorca oberta i reduir aquestes distàncies de 10 o 20 quilòmetres que han separat per sempre molts de pobles de Mallorca de Palma. És un sentiment, el de la distància entre Palma i la Part Forana, que continua molt arrelat. I pel que fa a la política és molt especial, perquè un batle o un regidor de poble el que ha de fer és mirar pels ciutadans i pels veïns, fer una política de poble, propera i directa, on el càstig o el suport és directe i on l’avaluació és continuada perquè te troben sempre pel carrer i hi ha d’haver un efecte immediat que en una gran ciutat és més complicat.
Hi tornareu, a la política?
Ara mateix no ho trob a faltar. La retirada a nivell vital i personal és necessària. El fet de posar en marxa moltes iniciatives culturals m’ha omplert molt i valor de forma molt especial el fet d’haver-me pogut retrobar amb el fet cultural a través de la política. Si més endavant hi ha una oferta semblant s’haurà de valorar.
I heu arribat a resoldre què voleu fer amb la vostra vida?
La resposta està en stand bye. Ara mateix a nivell professional m’he retirat de la política i vaig deixar la meva plaça com a psicòleg. Estic tancat dedicat a llegir i a escriure, i me queda un marge de devers mig any per trobar la resposta. Què vull fer costarà temps esbrinar-ho, però ara l’opció prioritària és dedicar molt de temps a la lectura i a l’escriptura.
Enteneu aquest procés de creació, doncs, com dues coses inseparables?
Per a mi la lectura i l’escriptura són dues coses inseparables. Jo vaig començar a escriure en un moment donat per superar una etapa de crisi i vaig trobar la teràpia a la lectura. No feia res més que llegir sense criteris i després hi vaig anar posant ordre i això em va conduir de cap a l’escriptura. Era un lector que havia llegit molt i ara he recuperat aquest ritme de lectura, de llegir un llibre cada dia, som una persona de lectura molt constant i això després es reflecteix en l’escriptura.
També heu fet feina com a editor a El Salobre. Hi tornaríeu?
És complicat. Mai s’ha de dir d’aquesta aigua no en beuré, però ara mateix la situació és molt complicada per dur endavant una empresa editorial. Hi ha poques ajudes i les vendes estan reduint-se de forma constant. Al final una empresa ha de valorar resultats i si te pèrdues llavors no té viabilitat. Si fos per compte d’altri tendria més opcions de ser editor, però amb El Salobre és complicat i ara està en punt mort, fer de nou d’editor és una de les coses poc probables.
Tot i així és una editorial que va rebre nombrosos elogis…
I és que la reflexió és positiva. Hi havia un buit que nosaltres vàrem omplir apostant per la qualitat literària i sense descuidar el disseny del llibre. Vàrem publicar autors d’aquí molt potents i referents de fora que s’havien de donar a conèixer dins la nostra literatura. El balanç és positiu.
I com valorau el vostre pas per la direcció general de cultura?
Vull quedar-me amb les coses bones de totes les experiències. Va ser una etapa molt intensa, sense horaris, amb reunions, viatges, activitats constants, una espècie de bogeria que me va permetre contactar a fons amb el món de la cultura i dels creadors i conèixer grans artistes en tots els àmbits de la creació. Teníem un equip de feina molt direccionat i ganes de tirar endavant projectes i en aquests quatre anys jo crec que se varen dur a terme iniciatives importants a dins cada àrea i sector i sobretot que vàrem fer el possible per donar a conèixer els creadors entre les illes i de cap a fora. Però per desgràcia aquesta feina feta d’aquí a uns anys quedarà en un no res perquè no es dóna continuïtat a les iniciatives i haurem de veure com acabarà tot plegat. Jo crec que en el camp de la cultura hi hauria d’haver-hi continuïtat de les propostes si són viables, independentment del color polític de qui governa en aquell moment.
Us heu creat enemics entre els escriptors pel vostre pas per la política de màxim nivell?
No ho sé i esper que no. Els escriptors entraren a la línia d’ajudes des de vessants diferents, el pla de foment de la lectura va ser el més important i on hi va haver més iniciatives i aquí cercàrem la màxima diversitat a l’hora de fer la triadella i la selecció i sempre es complicat combinar coses: la presència més o manco paritària; la representació de totes les illes; la mescla de generacions; combinar autors coneguts i novells. De vegades és mal de fer encertar-ho tot, però sempre que va venir un projecte interessant li vàrem intentar donar una sortida i personalment no tenc la constància d’haver perdut cap amic escriptor.
Us ha sorprès la reacció que s’ha viscut a Mallorca amb el tema dels atacs a la llengua?
Home, això de la llengua és un despropòsit, és una política surrealista perquè a cap país del món un govern hauria pres mesures contra la pròpia llengua i se veu que no tenen cap consciència ni saben res de conceptes com llengua oficial, llengua pròpia i altres conceptes que algú hauria de fer arribar al president o als seus assessors perquè així estudiïn alguna cosa. Partíem de la declaració de drets lingüístics i ara tot això s’ha desmantellat i estam patint un atac mai vist i imparable i de vegades me sembla que no se fa res, per això la reacció ha estat una sorpresa tan important i tan favorable.
Han passat ja molts anys d’ençà que es va escriure Els Mallorquins, de Josep Melià, però sembla que no s’ha escrit un text assagístic amb voluntat globalitzadora…
No s’ha escrit i no en tenc constància. Només hi ha hagut aproximacions molt bones i valuoses sobre aspectes concrets o reculls d’articles, però ens fa falta una obra unificadora i col·lectiva i això no s’ha fet. Hi hauria d’haver lectures com aquestes que fossin obligatòries als centres d’ensenyament per explicar sobre tot als que vénen de fora, però també als mallorquins qui som, d’on venim i de cap on anam i quins són els nostres referents com a poble, que Melià explica molt bé. Hi hauria d’haver més lectures com aquestes que ens duguin a pensar. El que passa és que a Mallorca tenim un cert dèficit en assagistes en sentit ampli. Hi ha grans estudiosos d’aspectes concrets, meravellosos novel•listes i poetes i autors teatrals, però ens falten alguns d’aquests grans referents, que per ventura suplim amb els articulistes. Però fa falta una ment global i amb perspectiva que entengui la nostra idiosincràsia i la sapi explicar. Ja te dic, tenim grans estudiosos que saben tractar molt bé temes parcials, però ens cal una ment com la de Melià.
