Davant de moments decisius de la trajectòria d’un país convé rememorar fites importants que ja han passat a les pàgines de la Història. Resulta saludable recuperar-les perquè solen contenir una bona dosi estimuladora del present.
Espigolant en l’excel·lent biografia política de Francesc Cambó, que un intel·lectual castellà, Jesús Pabón, ja l’any 1969 posava a disposició dels catalans que volien conèixer la profunditat de l’ànima d’aquest mític catalanista, em topo amb un esdeveniment que avui està cobert de teranyines. Em refereixo a la Conferència Nacional Catalana, que s’inicià el 4 de juny de 1922 al teatre Orfeó, de Gràcia. Així com ara l’actual Assemblea Nacional Catalana té un innegable caràcter agitador, emocional, aglutinador, aquella Conferència Nacional dels anys vint, tot i donar un sonor cop de puny a la taula per despertar la societat, era d’índole més aviat teòrica, reflexiva.
Al discurs inaugural, Lluís Nicolau d’Olwer subratllà que el país passava moments de depressió i que calia fer examen de consciència. Dretes i esquerres tenien la seva actuació política, però “oblidaven la plenitud de l’ideari català”. Calia –deia d’Olwer– que els catalans coincidissin en l’estimació a la pàtria i en la consecució de la justícia social. L’eloqüència refinada de Jaume Bofill i Matas desvetllà sorollosos entusiasmes, sobretot quan enfocà la proa crítica contra “el país opressor que es troba en una gran inferioritat moral i ètica en relació amb el país oprimit”. Rovira i Virgili mostrà el seu radical plantejament de la qüestió que reunia els convocats: proclamà el dret de Catalunya a procedir lliurement a la seva constitució orgànica, assenyalant que el règim més adequat era el d’una república lliure i sobirana. I Josep Maria Pi i Suñer insistí en la necessitat d’incorporar l’obrerisme a la política nacionalista i d’internacionalitzar el problema català.
De les conclusions definitives de la conferència, és pertinent destacar-ne tres:
1ª. “Catalunya és una nació amb plenitud de personalitat. Ho és per les seves característiques naturals: geografia, història, llengua, dret, art i economia. Ho és per la seva psicologia i per la seva cultura. Ho és perquè ha arribat a tenir consciència de la seva personalitat i voluntat de conservar-la, regir-la i perfeccionar-la”.
2ª “Davant d’aquest fet de voluntat, l’Estat espanyol té el deure de reconèixer Catalunya com a nacionalitat política, amb els drets i les prerrogatives que li pertoquen”.
3ª “Entretant Catalunya s’ha de preparar despertant en tots els catalans la voluntat de propi govern i infonent-los la plenitud de conviccions i la serena decisió nacionalista”.
Aquella Conferència Nacional Catalana, que congregà més de 100 entitats del país i aplegà les veus polítiques més significades, constituí un esdeveniment solemne de renaixença política. L’Assemblea Nacional Catalana, que ara estem vivint, també ho és. Això, tanmateix, no és pot repetir fins al dia del Judici Final. No podem estar renaixent, recomponent-nos o reafirmant-nos cada trenta o cinquanta anys. No ens podem passar la vida renaixent. Ens ho adverteix Josep Ferrater Mora al seu Llibre del sentit: “Un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també quelcom d’essencialment incomplet i mancat. La vida d’un poble necessita ser no solament renaixent, sinó veritablement plenària”.
Aquesta renaixença que els catalans d’avui estem protagonitzant ha de ser l’última. Ja és hora que decidim el futur que volem per a la nació catalana. No hi ha d’haver cap més renaixença si de debò tenim el propòsit de portar la nació a la seva plena plenitud. El tenim, aquest propòsit? No podem deixar de tenir-lo.
