Mai com avui el poble de Catalunya s’havia trobat en una circumstància històrica tan favorable a l’expectativa d’assolir la seva plenitud nacional. Sembla probable –el grau de probabilitat només el saben els astròlegs- que el poble català, per una via o per una altra, podrà autodeterminar-se, és a dir, podrà decidir què vol ser d’ençà d’aquesta segona dècada del segle XXI. Se li brindarà l’oportunitat de pronunciar-se, de triar entre ser un poble subaltern, depenent d’un altre poble; o ser un poble lliure, sobirà, amo del seu futur. Se’m dirà, potser, que hi ha diverses terceres opcions possibles, algunes més properes que altres a la llibertat col·lectiva. D’acord. En aquest article, però, no les contemplo perquè el seu objectiu primordial és fer una mirada enrere per tal d’aportar elements de judici per a prendre una decisió.
D’elements de judici en trobem, per exemple, en Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), periodista, assagista, historiador i, a parer de Josep Benet, l’escriptor polític català més important del segle XX. A la seva obra “El Nacionalisme” ens llega un veritable pensament nacional de vigència actual, que encara ens conforta i ens consolida. En primer lloc, ens aclareix que, ultra els elements naturals de la nacionalitat –el territori, la història, la llengua, la cultura, el dret, les tradicions- hi ha dos elements espirituals imprescindibles: primer, la consciència de la pròpia personalitat col·lectiva; i, segon, la voluntat de mantenir-la i desplegar-la. Per tant, una nació només existeix quan té consciència d’una identitat específica i quan aquesta consciència va acompanyada d’una voluntat vigorosa d’afirmar-la en un determinat moment històric.
Rovira i Virgili posa en relleu dos objectius essencials -ell els qualifica de “reivindicacions”- del nacionalisme: primer, que la nació sigui ella mateixa (aspecte espiritual); i, segon, que la nació tingui un Estat (aspecte material). L’autor tarragoní desentranya l’aspecte espiritual i evidencia que la vida de Catalunya està exposada al perill d’esvanir-se. I per una raó de claredat meridiana: “Un poble que viu amb una ànima que no és la seva, que viu amb l’ànima d’un altre poble sense haver-se fos amb aquest, constitueix un tràgic cas de degradació”. I nosaltres podem afegir que un poble que viu sense ànima pròpia acaba per desaparèixer. En canvi, un poble que, en un determinat moment de la seva història, es proposa viure amb la seva ànima autèntica, desempallegant-se de la que li han imposat des de fora, tendeix a construir un Estat propi. És a dir, a edificar el marc idoni per al ple desenvolupament del seu esperit, per a la plena expansió de les seves qualitats i capacitats col·lectives.
Aquest és en síntesi el llegat d’aquest gran assagista polític, amant incondicional de la seva nació, que va haver de patir les conseqüències de la derrota de la Nació Catalana a la Guerra Civil espanyola. Des de Perpinyà, el seu refugi d’exili, Rovira i Virgili escriu unes ratlles que nosaltres, en el 2013, rebem amb devoció i agraïment perquè sacsegen el nostre interior i ens empenyen a assumir un compromís ferm amb la nostra nació: “Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut”.
Ara, després de trenta anys de democràcia rebaixada a Espanya i d’autonomia vigilada a Catalunya, finalment escapçada pel Tribunal Constitucional espanyol, un part substancial del poble s’ha posat dempeus i porta banderes de quatre barres amb estrella. És hora de decidir, utilitzant la mateixa expressió del nacionalista tarragoní, si volem ser els protagonistes del “definitiu redreçament de la nostra història”.
