“Manteniu-vos forts. Transmeteu alegria a tort i a dret. Treballeu i guanyeu!”. Oriol Junqueras m’enviava aquesta resposta en una carta el mes de gener. Aquestes paraules ens haurien d’acompanyar cada dia com el llaç groc que portem al pit; perquè malauradament, des de les últimes eleccions, el poble ha decaigut en una mena d’amargor i rancor, que s’ha vist aflorada per la dificultat de conformar un govern efectiu per fer front al 155 i seguir el camí cap a la República plena.
No deixem que les crítiques envaeixin els nostres cors. Deixem de tractar-nos de traïdors entre nosaltres pel simple fet de no compartir l’opinió sobre la millor manera de continuar el camí. Totes les propostes sobiranistes són vàlides i legítimes; i ja sabem que no plou mai al gust de tothom. Deixem de banda les paraules que s’endú el vent, i quedem-nos amb els fets i les accions. Qualsevol que tingui el poder de fer-te creure idioteses, té el poder de fer-te cometre injustícies. Deixem de jutjar-nos nosaltres mateixos sense conèixer els entrellats de Palau. Jutges traïdors a la justícia, ja ens jutgen des de l’altre cantó.
Nosaltres ens hem de mantenir amb el cap fred, i tenir com a mínim la mateixa capacitat i força mental que tenen els presos polítics per aguantar la seva situació. En el fons, tenen una part de tots nosaltres segrestada entre els murs d’Estremera i Soto del Real. Si ja tenen tancats els seus cossos, no deixem que tanquin també la nostra capacitat de pensar lliurement i de raonar.
Concentrem-nos en l’enemic comú: aquell que és corrupte, que manipula les institucions al seu plaer, que deprimeix la democràcia, que utilitza la justícia de forma política i amb ànsies de venjança, que pren el pèl a tothom i no rendeix comptes amb ningú.
No donem la raó a aquells que pensen “divide y vencerás” i ho fan a crits de “a por ellos”. No els donem la satisfacció de guanyar ara allò que no han guanyat a les urnes. No els donem la satisfacció de donar-nos per vençuts quan el que defensem és la voluntat democràtica i pacífica del poble català en el seu procés d’autodeterminació.
Tal i com l’escriptor Ferran Soldevila escrigué el gener de 1939, jo també “sospito que no és la fe el que determina la voluntat de resistència, sinó la voluntat de resistència el que determina la fe. La crea. El 1714 mantenia en els Esperits l’esperança d’un miracle. En el fons, no estem esperant també un miracle? I no l’esperem per justificar la resistència? Mentrestant, Catalunya és destruïda”.
Tinguem resistència i tinguem fe per no defallir en la nostra lluita per construir una República més democràtica i justa per a tothom; perquè tal com Cuixart em recorda en una carta, “podran tallar les flors, però no podran aturar la primavera”.
