“La mort sempre està en camí, però el fet que no sapiguem quan arribarà sembla restar finitud a la vida. El què odiem tant és aquesta terrible precisió. Però com que no ho sabem, ens toca creure que la vida és un pou sense fons. No obstant, les coses passen només un determinat número de vegades, en realitat, molt poques. Quantes vegades més recordaràs certa tarda de la teva infantesa, una tarda que forma una part tan entranyable del teu ésser que no pots concebre la vida sense ella? Potser quatre o cinc vegades més? Potser ni això. Quantes vegades més veuràs sortir la lluna plena? Potser vint. I no obstant tot sembla il·limitat.”
Aquest fragment de la meravellosa novel·la “El cel protector” de Paul Bowles, traduïda al català per Jordi Arbonès, fa anys que m’acompanya, i m’ha bressolat els darrers dies en els que malauradament he hagut de tornar a acceptar la mort sobtada d’un bon amic. Cada mort obre les portes de totes les que duem acumulades, reobre ferides i això ens permet deixar-les respirar. I tot i que cada dol pot ser diferent, ja sigui per l’edat en el que es viu, pel tipus de vincle, per la causa del falliment, per les circumstàncies, pel moment vital que estiguem travessant, per la maduresa emocional i les experiències prèvies, etc., hi ha tot un procés que serà comú. Toca anar digerint la certesa que a aquella persona no la tornaràs a veure mai més, i el mai més és com una agulla que et travessa el pit, el cor i t’immobilitza com aquelles papallones que els nostres pares o avis tenien exposades en un quadre.
El nostre cervell és molt eficient, i té mecanismes per anar-nos convencent d’allò que no voldríem, així a través del pensament circular anem digerint la idea, i per això és tant important donar temps i espai per fer aquest procés. I deixar que les llàgrimes brollin i anar traient la ràbia i la tristesa, i buscar la manera que ens permeti processar l’absència a nivell individual i a nivell col·lectiu. Som éssers socials i, per tant, l’acompanyament mutu ens és molt necessari, tant amb qui compartim la pèrdua, el dol el farem molt millor, i entre tots ens reconfortarem, per això els rituals funeraris formen part de totes les cultures. Com també és imprescindible l’acompanyament individual per part d’aquelles persones que ens puguin escoltar respectant-nos la manera i el ritme, familiars, amistats, … i quan sigui necessari professionals de la psicologia, que a més a més d’acompanyar-nos ens podran ajudar a entendre millor tot el procés.
Cal temps per plorar i per enfadar-nos, i fer-ho, si és possible, quan vingui de gust, i anar normalitzant la vulnerabilitat emocional en tots els entorns, per entendre que la ràbia, ben gestionada, i la tristesa, són tan naturals i tan sanes com l’alegria. I més enllà de les llàgrimes, caldrà anar desfogant-se a través de la música, l’escriptura, de la pintura, de passejades en entorns naturals, de meditació, de fer esport… o de qualsevol activitat que possibiliti al cervell processar el dol, fer-nos un relat a mida que ens doni confort, treballar la creativitat per col·locar millor el rebombori emocional i sentimental inherent a tota pèrdua. Tot plegat per habituar-nos a la idea, i aprendre a viure sense la persona que ens ha deixat. Els hàbits, com bé sabem, volen temps i repetició.
D’altra banda, i una vegada superat el xoc emocional, les defuncions de persones properes ens fan ser conscients de la nostra fragilitat i vulnerabilitat, de la nostra condició finita. Ens permeten valorar el què tenim, a les persones que ens envolten, a l’amor que sentim, a notar les arrels i a continuar regant-les per expandir la vida, sovint també en nom dels absents. I si decidim veure-la així, ens esforçarem a rumiar en la fortalesa dels nostres vincles, a entendre que són la xarxa que ens abraça quan van maldades, i que ens celebra quan hi ha alegries.
I pot ser un bon moment per decidir fer-nos més responsables de com volem relacionar-nos-hi i cuidar aquesta xarxa, i una bona manera, a parer d’aquesta conflictòloga, seria procurar entendre com gestionem les diferències, els malentesos i els conflictes. Sovint en les mediacions familiars el què hi identifico és molt d’amor mal comunicat, molt de patiment, i molta incomprensió. La mort d’algú estimat ens ressitua, ens qüestiona què volem i què ja no volem, i si el que es vol és tenir cura de la relació, el més recomanable seria posar el focus en el vincle i no en allò que ens confronta, ja siguin idees, coses o situacions. I aturar-nos en cas de divergència i pensar, durant un segon, si aquesta posa en perill la connexió, i de ser així, posar-hi atenció, connectar amb allò que sentim, intentar empatitzar amb el què pot sentir l’altra persona i, des d’aquí, comunicar-nos-hi de manera honesta i assertiva.
Cal tenir present que tota controvèrsia es pot gestionar de manera positiva, només cal intenció i voluntat, i a vegades algú que ajudi a entendre el conflicte, a desfer nusos i a recosir el fil comunicatiu quan s’hagi trencat. I sobretot el que no cal esperar mai és que el temps arregli els problemes, perquè com escrivia Bowles, no sabem quantes llunes plenes ens queden per veure.
