HOMILIA 2010-05-02 DIUMENGE V de PASQUA
L’evangeli d’avui, és un fragment de la conversa que Jesús va tenir amb els deixebles a l’últim sopar abans d’anar a la mort. El Mestre va aprofitar aquest moment per tornar a dir als apòstols i a tots nosaltres una cosa essencial per a aquell que el volgui seguir: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres”.
Un manament nou. En quin sentit és nou aquest manament? De fet en la Llei de Moisès ja es dóna el manament d’estimar Déu i el proïsme, si bé les diverses tradicions havien anat limitant el concepte de proïsme fins deixar-lo reduït, pràcticament, al israelita i a l’estranger que vivia enmig d’ells. Tot i que Jesús universalitzés aquest manament, identificant el “proïsme” amb qualsevol membre del gènere humà; tot i que Jesús, trencant amb totes les barreres, ens manés que també estiméssim als enemics, tot i així, el “manament” d’estimar difícilment es pot presentar com una novetat radical.
On està doncs la novetat d’aquest manament nou? Una primera explicació la podríem trobar en el text de l’Apocalipsi que hem llegit avui: “Jo faré que tot sigui nou”. Jesús ressuscitat fa noves totes les coses. Amb Ell comença un cel nou i una terra nova, és natural, doncs, que amb la nova aliança vinguin uns manaments nous. Però el mateix Jesús fa referència a aquesta novetat quan va afirmar: “Ja sabeu que es va dir: Estima als altres, però no estimis als enemics. Doncs jo us dic: Estimeu als vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen… Perquè si estimeu només als qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els pecadors? I si només saludeu als vostres germans, què feu d’extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?. I en aquella mateixa ocasió (Mt 5,43-47) va deixar ben clar el perquè del que estava proposant: “Així – si estimeu tothom – sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”.
El punt de referència del nostre amor, és doncs, l’amor que Déu té a tothom: sense condicions ni diferències. I perquè aquest amor desinteressat de Déu envers la seva criatura? Podem trobar la resposta a les primeres planes del Gènesi, quan se’ns diu que Déu creà l’home i la dona a la seva imatge i semblança, com a coronament de tota l’obra de la creació. Déu va posar en cor de cada ésser humà alguna cosa de la seva divinitat. Aquí rau la dignitat humana, pel sol fet d’existir, tota persona és estimada per Déu.
Aquesta és la Bona notícia que Jesucrist ens ha vingut a ensenyar amb la seva paraula i el seu exemple quan va habitar entre nosaltres. Per això ha predicat, ha mort i ha ressuscitat. Per això va perdonar als seus botxins. Per això va perdonar els pecadors que altres condemnaven. Per això ha donat esperança als pobres i als desesperats. Jesús realment ens posa el llistó molt alt quan ens diu: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Aquesta és la novetat radical: estimar com Jesús ens ha estimat. Prou que sabem que mai arribarem a estimar amb la profunditat i la generositat que ho va fer ell, però les seves paraules ens indiquen clarament quina és l’orientació que ha de tenir el nostre amor.
L’evangeli d’avui ha acabat amb unes paraules de Jesús molt comprometedores: “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà si sou deixebles meus”. És a dir, el distintiu cristià, segons Jesús, ha de ser l’amor. Si estimo, sóc deixeble seu. Si no estimo, no en sóc. Tot el demés que faci o digui és secundari
No és fàcil estimar a tothom, a vegades pot resultar molt difícil. Hi ha persones que ens resulten fàcils d’estimar, perquè són simpàtiques, atractives i generoses. I fàcilment poden tornar-nos d’alguna manera allò que nosaltres els hi donem. Si les estiméssim únicament per aquest motiu, difícilment podrem dir que les estimem amb l’amor que ens mana Jesucrist. En canvi, estimant aquelles altres persones que no és fàcil estimar, perquè són esquerpes, perquè són diferents de nosaltres o simplement perquè ens resulten antipàtiques, és on més podem manifestar que som vertaders cristians.
No són pas els miracles, sinó la caritat el que distingeix als sants. És estimant com Déu ens estima, que viurem com a autèntics deixebles de Crist. Però tinguem en compte que aquest no és un amor teòric, sinó un amor pràctic, un amor de servei. Preocupar-se per les necessitats dels altres, donar-los part del nostre temps, la nostra companyia, el nostre ajut desinteressat……. Aquest ha de ser el nostre gran testimoni com a cristians. Perquè és el millor testimoni, i perquè és el llenguatge que tothom és capaç d’entendre i de valorar.
