M’agrada parlar amb vosaltres, i ara feia molts dies que no ho feia. No m’atrevia a escriure els meus pensaments, la por, la vergonya … em feia estar tancada en mi mateixa i no expressar en veu alta el que estava pensant.
Fins que vaig llegir una frase (i la trucada del director d’aquest diari que va ser contundent. Havia d’escriure) : “la vergonya era verda (Cristina, anava dirigit a mi!, i a molts d’altres, però la vaig llegir jo primer) i se la va menjar un ase“. Aquest fet, afegit a les bestieses, animalades, pocasoltades (aquesta em diu que no és correcte però la deixo)… que he anat llegint pel món em va fer pensar, perquè no posar-n’hi més? No vindria d’una oi?. I perquè no?
Penso, i així ho escric, que els meus apunts, comentaris, escrits, no volen ser res més que reflexions que jo em faig. Les conclusions, els pensaments, les coses que tingui a dir qui ho llegeix són seves i igual de respectables que les meves, i el que és més important, enriquidores, tant per uns com pels altres. I l’efecte que en mi produeixen és de raonament, no d’ira, desencís, desencant o decepció.
Criticar per criticar és fàcil, raonar el que critiques ja és més difícil. Expressar el rebuig o l’aprovació a fets que passen no és criticable.
No parlo mai d’experiències que no hagi tingut, de converses que no hagin passat , d’opinions compartides en tertúlies amb amics i amigues o simplement fets que em fan pensar, del meu entorn immediat, o no. En definitiva, de moments, de sensacions, de coses i cosetes viscudes que he emmagatzemat al llarg dels meus, diguem, pocs anys, la meitat d’una vida, i haver tret conclusions molt meves a coses que probablement no siguin diferents a les de molta gent.
(penso) no sóc diferent de la resta d’humans, la meva lògica no és diferent a la lògica humana i com qualsevol persona utilitzo el sentit comú quan no tinc respostes i aquest sempre té respostes per tot, si més no raonades.
Qui l’encerta l’endevina. Ai la intuïció, aquesta sí que és més complicada, aquesta et fa anar un pas al davant i a vegades estrellar-te, però també et dóna opció a tornar a enlairar-te, tornar a veure l’oportunitat de superar el que podríem considerar derrota i que amb el temps t’adones que només va ser un pas de més en un moment que no calia caminar, en el millor dels casos, clar. En el pitjor, una pífia, però pífia.
S’expressi o no, el sentir fa despertar certes inquietuds, a vegades tancades per sempre i no expressades per alguns. Altres impetuoses i en forma de volcà (aquestes són difícils d’aturar) i d’altres que fins i tot contant a 10 es passen tres pobles… Aquí hi cap un sens fi de reaccions i respostes més o menys tardanes (depèn del caràcter i de l’estat d’ànim de cadascú) a mil fets, fins i tot el veure passar,- sense veure – , que la mosca vola al revés. L’observació, les ganes d’aprendre, la manera com estar a la vida, pendent d’una mosca eh, no cal gaire més, a mi em fa agafar una màquina d’escriure diguem-li llapis , bolígraf, o ordinador. I posar certes lletres, que es fan paraules i es converteixen en frases i que per a mi tenen un sentit, sempre. Ningú té que estar-hi d’acord.
Em ve de gust posar en veu alta tot allò que m’inquieta,-que són masses coses? -, potser si, més coses que puc valorar i treure’n profit. I no saps perquè un dia, creieu-me, un dia …un tros d’aquí, un tros d’allà i un tros que t’inventes (sempre hi cap no?), escrius alguna cosa que fins i tot et fa gràcia.
Avui aquestes paraules no interessaran a ningú, sabeu perquè?, no fan crítica, es consideraran coses personals que no ens van ni ens vénen i no venen. No tenen audiència, només té audiència la crítica destructiva, la crítica per què sí o els escrits d’aprovació o rebuig, a la vegada del tot ignorats per a tots aquells a qui no aproven. I moltes vegades mal entesos i sense treure’n profit, perquè d’entrada, es llegeixen a la defensiva.
