Al cine Aribau , han commemorat els 70 anys del dia D amb una impagable reposició de grans cintes de cinema bèl·lic. Com no podia ser d’altra manera, el dia 6 de Juny hi van projectar “Salvar al soldado Ryan”. Vaig tenir el petit privilegi d’assistir-hi amb una colla d’amics del meu fill Ramon, impenitents i desacomplexadament ‘frikis’, com jo.
Spielberg aconsegueix fer-nos reviure escenes de un desembarcament, que a judici d’ex-combatents s’assembla força al què van haver de viure. Res pot, però, emular, ni de lluny, qualsevol situació de combat real. De fet, molts dels qui les han viscut no en volen parlar. Matar és sempre perdre. Veure morir i patir, és un xoc brutal. La violència en combat és indefinible com a estat d’ànim. El dolor de la pèrdua dels éssers estimats, el patiment de la incertesa sobre el destí és impensable. Per això és un consol que la pel·lícula tingui tant de bona estètica com de reflexió sobre el sentit de combatre.
Molta gent no entén perquè m’agrada la qüestió militar, ni perquè vaig fer la mili obligatòria d’oficial amb vocació. I és que tinc tanta curiositat d’entendre la política com de saber com defensar-se davant la força irracional i bruta de l’enemic. El fet bèl·lic és necessari per protegir la civilització davant la barbàrie. Ho ha estat sempre. Tucídides, Maquiavel, Hobbes, ho expliquen . Per ells l’ús de la força es necessari, si no hi ha cap més alternativa , per protegir-se davant la cobdícia dels homes . Tots tres coincideixen en que cal preparar-se per la guerra si vols la pau.
Els europeus, hereus de les tradicions que tots tres pensadors representen, estem vivint un llarg període de “Pax romana”. 70 anys sense guerres internes és una excepció, no ho oblidem. Per això és del tot excepcional que a Normandia els caps d’Estat de les principals nacions civilitzades dels combatents de tots dos fronts s’hi apleguin per recordar que va caldre un brutal sacrifici de vides de molts pobles per acabar amb la barbarie de la dictadura nazi.
Però el que compta ara, i el què comptarà sempre, és ser fidels a la darrera ordre d’en Tom Hanks (el “capità”) al soldat Ryan: “guanya-t’ho!”. Tot el sacrifici que van fer, ha valgut la pena? Ryan, seixanta anys després, al cementiri de Normandia, davant de la platja del desembarcament li pregunta a la seva dona: “M’ho he guanyat? he estat una bona persona?”. La dona li diu que sí, i ell pot saludar amb honor al seu capità. Els soldats se sacrifiquen. És el seu deure. Per això els honorem. El nostre, ser bones persones. Siguem-ho . Així algun dia podrem saludar amb honor als nostres morts.
