Portem unes quantes setmanes amb la política catalana plena de moviments, amb consultes incorporades, canvis de govern, crisis internes, enquestes, valoracions i moltes, moltes, incerteses i un progressiu deteriorament institucional que ens allunya cada vegada més de la ciutadania.
Tot això en un moment molt delicat: la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica, les eleccions a Itàlia que van escorant els governs europeus cap a l’extrema dreta, la inestabilitat caïnita del Regne Unit, una inflació que no para, el creixement de les desigualtats i l’amenaça d’una tardor i un hivern molt dur.
I a mesura que apropem l’objectiu, a Espanya tenim totes aquestes dificultats sumades a un escenari de pressupostos necessaris per consolidar mesures de justícia social i d’eficiència econòmica pel 2023, però que encara no tenen majoria; la necessitat de desbloquejar l’atzucac de la Justícia i arribar a un pacte forçat per la crisi institucional oberta per la dimissió de Lesmes y la probable convocatòria de la taula de diàleg per abordar entre altres la reforma del delicte de sedició.
Complicat tot plegat, amb un afegitó important: el calendari electoral. Calendari que també ens marca el panorama de la política catalana. Perquè la ruptura del govern de coalició entre Junts i ERC té molt la vista posada en les properes eleccions municipals i la implantació territorial de cada força política, sense perdre de vista la convocatòria de les eleccions generals a finals de l’any 2023, junt amb la possibilitat que Aragonès convoqui anticipadament.
A vegades parlar clar ajuda a entendre què ens hi juguem o que perdem a Catalunya. Amb la crisi que patim, l’aprovació d’uns pressupostos, molt necessaris i que podrien incorporar 3.098 milions d’euros més provinents de l’aixecament del sostre de dèficit, d’entrada permetria incrementar els esforços en salut, drets socials i suport econòmic a les empreses.
Catalunya està patint un canvi de govern, si en podem dir així perquè és més una substitució de consellers i conselleres de Junts per Catalunya per altres d’ERC o propers; un debilitat parlamentària, 33 diputats que donen suport al Govern i 102 a l’oposició; la incapacitat de seure a parlar, és més fàcil rebutjar mans esteses, que buscar acords; i, sobre tot, una sensació estesa d’incompliment dels acords amb altres forces polítiques.
Personalment crec que Junts no hauria d’haver trencat el Govern, però respecto la decisió presa democràticament en el si de la seva força política. Tampoc crec que siguin ells sols responsables de trencar i que té una part important de responsabilitat el President Aragonès. Però realment estem en el pitjor escenari per abordar una tardor i hivern de dificultats econòmiques i socials.
No ajuda a l’optimisme, ni a buscar cap esperança un govern que està sol, que no té cap majoria parlamentària i no s’esforça en buscar suports per construir una política útil, respectuosa i constructiva.
Hem passat d’un govern dividit, amb espectacles d’airejar diferències amb els diputats i diputades del Parlament de Catalunya com a testimonis de la manca d’acord – només cal repassar les votacions del Debat de Política General on els dos grups van votar per separat 22 vegades sobre unes 90 votacions – a un govern molt feble, que de moment ja anuncia una prorroga pressupostària i menysté els oferiments d’algunes forces polítiques.
Aquesta setmana el President ha comparegut al Parlament. Decebedor, sense autocrítica, ple de retòrica i buidor. Deixa una sensació allunyada del consens i l’adhesió, sense converses ni negociacions, just en un moment en el què convé estabilitat, governs forts, garanties d’acords, millorar l’autogovern del pais i protegir la ciutadania.
Estem davant del govern més dèbil de la història. Un govern que penja de càlculs i que a més no mostra ni capacitat ni ganes de construir majories ni de cumplir acords. Oblidem retrets i construïm i no rebutgem els suports, són necessaris i el país ho agraïrà.
