No per esperada, la notícia ha estat menys sentida. Tot i que els diaris ja feia dies que tenien la necrologia a punt, el dol s’ha estès ràpidament pel món literari i cultural, especialment entre els lectors i amants dels bons llibres. Un món de les lletres que ha coincidit, en una estranya unanimitat impròpia del nostre país de petites i mesquines capelletes, en reconèixer la gran pèrdua que suposa la mort a 64 anys de l’editor i intel·lectual Jaume Vallcorba Plana.
Els records que guardo de Jaume Vallcorba són mínims, però probablement suficients per donar el to de l’enorme llegat que ens deixa el fundador de Quaderns Crema. La primera trobada, o coincidència, amb Vallcorba va ser a Girona, en el marc del Congrés Internacional Charles Maurras a Catalunya, organitzat per Xavier Pla, de la UdG. Impecablement vestit, assegut a primera fila, curiós i vehement, segur i de maneres tan refinades que podien semblar insolents, aviat va convertir-se en el centre de la jornada. Acabava d’editar la biografia del maître à penser de l’Action Française, que tanta influència va tenir a Catalunya, i tot i la presència de l’autor, Vallcorba va ser qui va desplegar en el seu discurs tota mena de suggeridors enunciats que la concurrència no sempre va ser prou àgil per a captar. Jo llavors era poc més que un estudiant de màster de periodisme, que tot just deixava enrere l’efímera carrera de jurista, i m’hi vaig acostar amb precaució i timidesa. Vallcorba era al darrera de bona part de les lectures que m’havien fet créixer. Exquisit però distant, em va animar en l’estudi que estava preparant sobre Iberia, publicació que coneixia perfectament arran de la seva tesi sobre Josep Maria Junoy, un dels puntals de la revista i autor de la seva pàgina més cèlebre. Al sopar posterior, vaig tenir el privilegi de fer d’oient a la taula del Vallcorba més proper i expansiu, el qual compartia confidències i feia girar la roda dels records. Posteriorment, tot i uns correus electrònics per establir una cita que no vam arribar a celebrar per culpa de les seves nombroses obligacions internacionals, ens vam retrobar fa mesos a l’Ametlla del Vallès, a l’inici de l’any Eugeni Xammar, asseguts al costat dels nostre estimat i comú amic Amadeu Cuito. Vaig tornar a ser testimoni del Vallcorba erudit, capaç de moure’s amb flexibilitat i facilitat per tota cultura europea mentre, amb tota originalitat, situava el periodista català dins la llarga tradició del jueu errant. Poc després vaig saber de la greu malaltia que finalment se l’ha endut.
En aquestes anecdòtiques ocasions, Vallcorba ja fer gala d’una de les característiques més determinants de la seva carrera d’editor: La voluntat de recuperar, posar a l’abast i ressituar la tradició catalana –Ors, Sagarra, Foix, Xammar, Ferrater o Junoy– en sintonia amb la gran tradició europea, sense xovinismes ni melindrismes sentimentals. Cap distinció especial ni espacial entre els millors autors catalans i els seus corresponents francesos, italians o alemanys de l’època, la cultura vista com un tot i per tant, tampoc cap limitació ni distinció temporal, de les avantguardes als clàssics medievals, ni cap temor alhora de donar joc a nous autors que avui són figures consagrades.
Com tots sabem, a més d’editor Vallcorba ha estat un savi filòleg, deixeble d’altres savis, professor universitari, tipògraf i dissenyador… Un noucentista de cap a peus–no debades el símbol de Quaderns Crema ha estat la mediterraníssima atzavara– que ha contribuït a dotar d’universalitat i prestigi de la cultura catalana. Una universalització i un prestigi no sempre reixits. El país el que és i la seva proposta insubornable i elitista –en el millor dels sentits possibles– no sempre ha acabat obtenint els resultats esperats. En paral·lel, cal fer obligat esment a la seva obra editada en castellà a través d’Acantilado, fundada l’any 1999. Però, al món de l’edició en castellà, tot i les impagables descobertes, recuperacions o traduccions, mai no ha jugarà el paper determinant i essencial que va aconseguir en el món de l’edició catalana. No és pas exagerat afirmar que sense Vallcorba –cadascun dels llibres editats portaven el seu gust i la seva decisió personal– la cultura catalana seria avui més petita, més coixa, més reclosa, més provinciana.
El llegat que ens deixa Vallcorba tindrà llarga vida. Només cal fer una ullada a la biblioteca, i veurem quantes vegades es repeteixen a les lleixes els colors negre i vermell o blanc llis, marca de la casa, i quants llibres ens el recorden. El món d’ahir i Fouché, retrat d’un home polític d’Stefan Zweig, Seixanta anys d’anar pel món d’Eugeni Xammar, Sol, i de dol de JV Foix, La fascinació del periodisme d’Irene Polo, La il·lusió occitana d’August Rafanell, La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, Memòries d’Albert Speer, l’obra completa de Xènius, La vida del doctor Samuel Johnson de James Boswell, poemaris de Robert Frost i W.H. Auden, els Dietaris de Joan Estelrich, Història d’un estat clandestí de Jan Karski, Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado…. Fins i tot una cançó de Duble Buble, “M’estimes tant que m’abonyegues”, signada amb Quim Monzó. L’agraïment és sincer. Descansi en pau Jaume Vallcorba Plana.
