Places. Carrers. Avingudes. Illes. Viles. Ciutats. Normalitat. O almenys, aparent normalitat.
A ningú se li escapa que som i venim d’un temps de marcada incertesa, d’alta complexitat i de canvis, alguns, respecte la suposada ‘normalitat’ a la que estàvem acostumats abans de la pandèmia.
Què entenem, però, per normalitat, en un món amb més d’un 10% de població en la més severa pobresa. Què entenem per normalitat amb unes taxes sobrepassades de contaminació atmosfèrica. Què entenem per normalitat amb milers i milers de persones, amb noms i cognoms, afectades per Guerres: a Ucraïna, a l’Afganistan, a l’Iran, al Yemen. Què és una normalitat que deixa impunement un Rei que delinqueix, ‘presuntamente’, d’una societat on vol decidir el seu futur nacional i no pot, de l’extrema dreta i del populisme que vessa pels cantons i no deixa de pujar, com l’escuma, o com les desigualtats i els casos de violència de gènere. Una normalitat insostenible.
L’ara i l’aquí, allò que ens ocupa, ens obliga a aturar-nos i posar en valor, més que mai, que la millor aposta avui és gestionar la crisi social, econòmica i els reptes medioambientals i sanitaris a través d’una forta inversió en les estructures d’Estat: salut, educació, medi ambient i benestar social. Per exemple. Quatre potes d’una mateixa taula. Una taula tossuda i insistent que és la realitat. Però també resoldre allò que preocupa a les societats democràtiques: poder decidir el seu futur a través d’un referèndum, poder votar i que se’ls escolti, poder decidir en plena llibertat què ser i com i de quina manera volem viure. Per exemple.
Parafrasejant Joan Margall, al seu poema “Elogi del viure” diu quelcom que cal tenir ben present: “El món s’adobaria bé tot sol només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva.” Doncs això.
