L’allunyament, la desafecció, el desinterès per la política, és una realitat creixent i perillosa.
Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política. Una és que la política ha de retornar a la comunitat, i l’altre que la política ha de respondre a principis ètics i no ésser un només joc d’estratègies. La política és l’àmbit en el qual s’escenifica el bé i les relacions amatents entre persones i grups, que tenen una idea prèvia de país. El màrqueting polític no pot substituir l’ètica en l’acció política. Per això em sembla una incoherència quan alguns empren grans paraules però buides, sense testimoniatge personal.
Ja fa temps que es parla de crisi de les ideologies i cada vegada hi ha més gent que demana als diferents partits que ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons defensen sobre la persona i les seves referències comunitàries, i a partir de quins valors, a fi i efecte que així es pugui produir un debat racional.
Em sembla important tornar a situar la política en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria defensar una concepció del bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartim tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat.
Però l’individualisme, el consumisme, el materialisme, afecten al moll de l’ós de la concepció que hom pot tenir sobre la política, i expressen un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que té la nostra generació: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida i la nostra societat en general; hem de defensar una concepció de la vida amb un “ancoratge espiritual”, amb un nou llenguatge en el que caldria recuperar elements i conceptes, com ara les virtuts humanes, el bé i el mal, tot fugint del relativisme ètic i de la tolerància sense límits. El polític d’avui ha d’expressar una cosmovisió que expliqui el model de persona que defensa i que està en la base de qualsevol altre consideració.
Això és així, perquè el món d’avui té necessitat d’humanitzar-se. Estem vivint uns canvis importants, que afecten les relacions entre persones (com el matrimoni la família, les relacions de parella, de pares i fills), entre col•lectius (immigració, generacionals, derivades del gènere) i entre estat i la societat, (privatitzacions, serveis públics prestats per particulars). D’altra banda, la necessitat d’humanitzar-se avui —que és un paradigma molt vell— és de profunda actualitat i afecta la mateixa idea de què vol dir ser ciutadà.
En aquest discurs de la humanització caldria superar l’actuació només per qüestions tècniques o jurídiques, que sovint porta a la indiferència personal amb el pretext de limitar-nos a aplicar la llei. En la meva opinió, no es pot perdre de vista la persona concreta, que pateix, que té problemes i, per tant, cal tenir capacitat màxima per mirar d’ajudar-la.
Avui en dia, em sembla urgent provocar un canvi de conductes i d’actituds, a fi i efecte que es respecti amb més gran sensibilitat els drets i deures de les persones, i que es denunciï si cal, els abusos d’uns sobre els altres, sense pors. Ara bé, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, i un model integral de persona. Unes bones pràctiques públiques han d’anar molt més enllà d’aplicar la llei amb indiferència, per a fer-ho d’una manera més preocupada per l’equitat, la solidaritat o l’afecte interpersonal fins i tot. Aquesta sensibilitat és un repte per als polítics que treballin amb uns paradigmes nous, evidentment fugint de les paraules fàcils, i de les estratègies per governar com a mera retenció del poder.
