“La consciència passa per davant de qualsevol discurs”, deia també el mateix Ciceró. I és que va fer bé, molt bé, el MH senyor Roger Torrent, primera autoritat de les institucions catalanes en ple exercici de les seves funcions, fent referència a les injustícies que estan patint ciutadans i institucions del nostre país.
O és que seria imaginable que el president d’un Parlament que té retinguts i a la presó a càrrecs electes escollits democràticament anés al Col·legi d’Advocats, en el dia del seu patró, i no en fes cap referència? O seria normal que el president al qual s’ha impedit fer efectiu un debat amb el candidat proposat per presidir el govern de la Generalitat coincidís amb representants d’altres poders de l’Estat i no parlés dels atacs a la divisió de poders? No seria estrany que el president que representa el Parlament d’un país que té empresonats líders de mobilitzacions socials, impecablement pacífiques i respectuoses, i autoritats de reconegut, sòlid i digníssim ADN democràtic, anés a una institució de llarga trajectòria en defensa de la justícia i les llibertats i no fes referència a les ben vives, presents i cruels injustícies que s’estan produint?
No siguem hipòcrites. De què s’escandalitzen els que van marxar? Si és del què va dir el MH President, seria bo saber en què va errar. I si les seves afirmacions són certes, per què tants escarafalls?
Parlem clar. De política i de dret. És cert, l’independentisme va considerar que podia transgredir lleis i voluntats injustes de l’Estat per un bé superior, com és la democràcia, el dret a decidir i la independència. Transgredir lleis injustes, que no vol dir necessàriament delinquir, perquè la celebració d’un referèndum havia estat despenalitzat, perquè la desobediència va esdevenir un estat de necessitat derivat d’un mandat democràtic, confrontat a reformes legislatives ad hoc de l’Estat i a cops de porta a innombrables crides al diàleg sobre el referèndum. I per sobre de tot, perquè en cap cas hi va haver la violència que requereixen la rebel·lió i la sedició, com ja d’entrada va veure tot el món. S’està construint una causa general contra l’independentisme i el president d’un Parlament amb majoria independentista no en pot parlar ni denunciar-ho? Per voler representar a tothom i no incomodar a ningú, hauria d’haver callat?
El Col·legi d’Advocats no pot restar indiferent davant de la injustícia. El Col·legi d’Advocats, per tradició i per obligació, ideològicament plural pel que fa als seus col·legiats, és un espai adequat per a la trobada, el debat i el diàleg entre el legislador, que fa les lleis, l’advocat, que les aplica, i la judicatura, que les interpreta i n’examina el compliment. El respecte als tribunals no està renyit amb la sana crítica a les seves decisions ni amb l’exigència de reclamar canvis normatius que ens permetin tenir lleis millors; que serveixin a l’interès dels ciutadans. Ens podem quedar en el debat terminològic superficial i aixecar-nos de la cadira, amb tot el dret del món, quan hom parla de presos polítics. O es pot afrontar de cara i amb humilitat el desafiament també jurídic que el nostre país té plantejat. No oblidem, i és cabdal recordar-ho, que hi ha persones a la presó, sense judici, com a mesura cautelar fonamentada en raons de caràcter polític, com no s’amaga d’escriure qui les ha adoptades. Fins i tot els presents a l’acte que se’n van anar podrien compartir els motius de les querelles i confiar en un judici just i, en canvi, discrepar de tant extraordinàries mesures cautelars. El president del Parlament podia haver fet un discurs parlant del temps, de flors i violes, un discurs de vassallatge insensible a la injustícia; o denunciar com s’està retorçant el dret amb finalitats polítiques. La degana del Col·legi sembla que hauria preferit la primera opció. I no només no va callar, sinó que va recriminar al president del Parlament del seu país que optés per la segona.
Es dirà que no és políticament correcte incomodar les autoritats de l’Estat en actes institucionals. Qui ho digui, que ho faci mirant als ulls dels centenars d’imputats en causes vinculades al procés. O als dels familiars dels que estan a la presó. La desproporció sembla abismal. La llibertat d’expressió es va, subtilment, comprimint mentre la repressió s’estén, lenta i progressivament, com una taca d’oli. I alguns mitjans de comunicació catalans, sepulcres blanquejats, en comptes de denunciar-ho, resulta que s’incomoden. Fins que n’acabin sent també víctimes perquè, oberta la veda, i constatada la impunitat, aquesta taca d’oli no té aturador. Acabaran sent referència periodística per a les cròniques reials, la plana de necrològiques i poca cosa més. El dia que sigui normal el que està passant i es faci un acte institucional al Col·legi d’Advocats sense parlar-ne, qui haurà perdut no és la bona educació sinó la llibertat, la justícia i la democràcia. En definitiva, tots plegats.
Efectivament, l’independentisme va considerar que es podia saltar les lleis espanyoles que li impedien preguntar i decidir sobre el seu futur per un bé superior, la democràcia, el dret a decidir i la independència. I va cometre un error: el de creure que l’Estat, que cada dia s’omple la boca parlant del “imperio de la Ley” y el “sometimiento a la Constitución” no seria capaç de saltar-se les seves pròpies lleis. I resulta que l’Estat, com a resposta, ha transgredit les seves pròpies lleis (la Constitució, el Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Criminal, etc.) per un bé superior per a ell: la unitat d’Espanya (bé moral que justifica la nova inquisició).
La diferència entre uns i altres és que l’Estat té el poder i la força i l’independentisme valors tant poc efectius a la UE com són la pau i la democràcia. A l’Estat regna la impunitat d’un govern que actua en aquest tema amb una oposició política tristament domesticada, una intel·lectualitat escandalosament silenciosa, uns mitjans de comunicació econòmicament rendits, un poder judicial polititzat, un tribunal constitucional que es reuneix i decideix al dictat i tot plegat en el marc d’una UE on els drets dels ciutadans estan supeditats als interessos dels Estats. Mentrestant, a Catalunya, com si anéssim sobrats de suports, els partits independentistes s’esbatussen entre ells. Però el que va dir el MH President del Parlament al Col·legi d’Advocats no és qüestió d’educació sinó de justícia i dignitat.
Tornant a Ciceró: “Summa ius, summa iniuria” (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”).
