Flota en l’ambient una teoria que, des de les tesis nacionalistes, força el debat cap a la pregunta: o tripartit o independència, en totes les variants possibles (o sortir del pou o independència, o recuperar l’economia o independència, etc). Es tractaria, doncs, d’acorralar al votant catalanista i obligar-lo a triar entre un curt termini o un objectiu que normalment es presenta com irrealitzable i només apte per a somiatruites fracassats.
De fet és una vella història. Per uns, sempre hi ha hagut altres prioritats i sempre hi hauran objectius a mig termini que, per una raó o altra, s’anteposaran en tot moment a la independència; per altres, només pot haver-hi un camí.
Penso que cal distingir entre fets conjunturals i estructurals. El tripartit, l’economia, és un fet puntual, canviable, caduc; la llibertat, la independència, és un fet atemporal, immutable, que romandrà sempre. Uns es poden atacar amb tàctiques; els altres, només coneixen d’estratègies. L’etern conflicte entre les coses urgents i les importants.
Algú s’imagina als lituans o als eslovens demanant-los que aturessin els seus processos de secessió per què primer calia arreglar uns petits -o grandiosos, tant se val- problemes interns que afectaven, ni més ni menys, que a les antigues URSS o a Iugoslàvia?
Ho intento, sincerament que ho intento, però no trobo cap argument -per a un independentista- que pugui fer-me alterar els factors. Naturalment que estic preocupadíssim per la marxa econòmica de Catalunya, però deixant de banda que fins que no tinguem estat propi no disposarem ni de polítiques fiscals ni tributàries per incidir-hi, que ja és deixar de banda, continuo pensant que la idea de llibertat que hi ha darrere de la de la independència em supera, no puc posar-li límits ni fases.
Esclar que se’m podrà argumentar d’altres tesis, com la de la utilitat del vot. Per mi, el vot més útil és el vot que es fa seguint la pròpia consciència i no la de ningú més. Però això mereix un article a part. Seguirem, doncs.
