La dècada d’ Osama, ha coincidit al seu final amb la d’ Obama.
Deu anys que han capgirat el món.
11 setembre 2001 cauen les torres bessones, guerra a Afganistan contra els talibans, desestabilització econòmica, restricció de llibertats, control de comunicacions, mails telèfons, faxos, controls de seguretat a aeroports i molts altres llocs alguns d’ ells ben emblemàtics com ho és l’ accés a la columnata de la Santa Seu, guerra del golf contra Irak, Joan Pau II i els catòlics del món s’ hi oposen enèrgicament, atemptats a transports públics a Madrid, Londres i altres que s’ eviten in extremis, Sadam es atrapat i ajusticiat a la forca, crisi financera, el món es remou com un flam i encara en patim les conseqüències.
Aquesta seqüència de fets s’ han anat desenvolupant durant una dècada, del 2001 al 2011. El desencadenant va ser la bogeria assassina d’un saudí ofegat de petro-dolars que es va sentir ofès quan el seu rei va cedir als EEUU unes bases per atacar a Sadam, a la primera guerra del golf.
Malgrat ser expulsat i retirada la nacionalitat, Osama era saudí i els terroristes de 11-S també.
Ara sabem que Obama va néixer a Hawai, unes illes que van ser l’estat 50é desprès de la 2a guerra mundial el 1950, tot i ser territori nord americà des del 1900.
Que n’es d’ important el lloc de naixement!. Naturalment la cultura l’ educació, l’ entorn conformen la personalitat, però la procedència determina molt encara, segur que molt més que els horòscops que ocupen a diari un espai en tots els rotatius del món.
Resulta que Osama no era a una cova munyint cabres per a prendre un petricó de llet per esmorzar, ans al contrari es trobava ben acomodat a casa seva en un poblet del Paquistan, on hi ha una guarnició permanent de militars pakistaneos. Tots coneixem la vocació de servei dels pakis, que tenen obert a tot hora. En aquest cas a més, donaven refugi i hospitalitat aquell que ens ha canviat el món.
Potser coincidireu amb mi que el primer cop que vàrem veure les imatges d’ Osama amb aquella barba i turbant, rostre prim i amb posat místic, semblava una barreja entre el foll de Picasso i alhora com en una imatge sobreposada, la passió segons Sant Mateu de Passolini.
També el primer cop que vàrem veure a Obama, ens va sorprendre a tots. Era negre. (no molt deien uns), musulmà no practicant deien altres, i de nom Hussein, que si no es un nom musulmà ja em direu què és. Al segon any de mandat va obtenir el premi Nobel de la Pau, cosa que demostra que en sap molt perque a altres els hi ha dut tota la vida i molts justos han quedat fora.
Què tenen en comú Osama i Obama?
La coincidència de la història no es troba només en el nom. La providència ha fet que fos un negre musulmà OBAMA el qui s’ enfrontes a un musulmà que ens tenia tots negres OSAMA i que li dones el tir de gràcia. Poca broma. Però us podeu imaginar les previsibles conseqüències si hagués fet justícia un president blanc catòlic?.
Quan van matar a Gandhi, el missatge que desesperadament donaven les ràdios era que l’havia mort un hindú. Ni un anglès, ni un musulmà. Les conseqüències haguessin estat terribles per aquella ètnia, cultura o creença que hagués executat el crim.
OSAMA ja estava sol, però és un símbol per l’ extremisme musulmà envers a occident i al cristianisme, a tots nosaltres.
Google maps te localitzada la casa on vivia Osama feta feia cinc anys. Vegeu on és i penseu com és que no l’ havien trobat abans.
La dècada Osama s’ ha acabat. El mandat d’ Obama potser també. Ens quedem nosaltres a veure que passa ara.
