De tant en tant, i sobretot en la circumstància vital en què ens trobem avui els ciutadans d’aquest país, és aconsellable ventar el foc dels sentiments amb l’energia dels poetes. En aquests dies pasquals de l’Any Espriu, ens torna a confortar la lectura de versos del Llibre de Sinera -topònim d’Arenys escrit a la inversa-, un llibre dedicat a la comunitat històrica de Catalunya, a qui veu abatuda en els anys del franquisme i amb qui Espriu se sent compromès.
Ara no estem en aquella època tràgica per a la sort nacional del país. Tanmateix, estem assistint a una escaiença de la vida col·lectiva, que podria assolir l’alçada d’una conquesta èpica o, contràriament, podria degenerar en una nova i decebedora derrota. La vibració, però, que es desprèn dels versos d’Espriu encomana convicció i fermesa a tots aquells que omplen els vaixells que orsegen cap a Ítaca. El poeta, quan els va escriure, no sabia que mig segle més tard podrien exercir una impressionant funció d’encoratjament de l’ànima.
Com el poeta, som molts els qui tenim necessitat de posar la mirada sobre aquest “tros” ibèric del Planeta que ens acull, i de mirar-lo amb l’ànsia de salvar-lo de la submissió i de procurar-li la plenitud que per la seva història es mereix: “Quan la llum pujada des del fons del mar/ a llevant comença tot just a tremolar,/he mirat aquesta terra,/he mirat aquesta terra. Quan per la muntanya que tanca el ponent/ el falcó s’enduia la claror del cel,/he mirat aquesta terra/he mirat aquesta terra”.
I tots els qui venim de lluny en el combat per la supervivència d’aquesta terra, abandonada sovint pels seus propis fills, arrenglerem els nostres sentiments amb els del poeta: “Mentre m’envelleixo en el llarg esforç/ de passar la rella damunt els records/ he mirat aquesta terra/ he mirat aquesta terra”.
I cabalment perquè ens entestem, el poeta i una gernació de ciutadans, a mirar amorosament aquesta terra, preguntem, com ell fa, al vell orb “si el meu poble tindrà demà”. I amb la mica d’oreig de la mar que ens arriba de sobte als portals de l’ànima, sabem que hem de continuar endavant fent servir els rems, tots els rems de què puguem disposar: “Repreníem el somni tenaç/ -contra el bou, el serpent, el senglar-/ de la nostra difícil bondat,/ de la nostra viril dignitat,/ de la nostra fidel llibertat”.
En companyia dels homes i les dones fidels al seu poble, el poeta ha viscut la inquietud i la ràbia d’una llengua prohibida, maltractada, vilment condemnada a malviure. Nosaltres volem regalar al poeta un testimoniatge d’admiració i d’agraïment perquè: “He donat la meva vida pel difícil guany/ d’unes poques paraules despullades./ He vist la meva vida com un mur/ en el silenci de la tarda”.
Aquí, ara, darrere els vidres de les nostres finestres, ha esclatat una primaveral tarda sense vels, amb una guspira de ventijol que arriba del “mare nostrum” que, en tardes com la d’avui, acarona totes les platges d’aquest país. Un ventijol que esdevé l’esperança dels desesperançats. I de nou ens arrapem a les lletres del poema com si fossin elles les que haguessin d’obrar el prodigi d’una travessia del mar lenta, però ferma: “Qui sap si algú, des del mar del naufragi,/ un dia guanyarà la clara riba/ i ordenarà de nou el pas afermat/ pels oberts i dreturers camins./ Aleshores serà potser comprès el cant/ que s’elevà i amb molt dolor venia/ del cor mateix d’aquesta nit”.
