Anem tan de pressa que no parem atenció en el proper, en el més llunyà.
Obrir els ulls i adonar-nos de la infinita gratitud que devem a la vida, a cada instant de certesa de viure, a cada instant d’incertesa excepcional i misteriosa, aquella que ens acarona a la trascendència de la vida.
Meravellar-te per les coses més insignificants com un simple paisatge d’un mar i un cel, el somriure d’algú al passar, els imprevistos que de sobte esdevenen una aventura insòlita i excepcional.
En aquesta societat hiper saturada d’estímuls i caòtica, necessitem com mai un assossec espiritual, mental.
Reconciliar-nos amb el pensament confiat, reposat, aïllat de tot conflicte i intentant cercar la humanització perduda, imaginant un futur més amable i respectuós.
Qui ens ensenya a obrir els ulls a aquesta vida sovint desconeguda? Aprendre a viure el moment present gaudint plenament de cada instant sense atordir-nos amb les tasques gairebé automàtiques de la quotidianitat pot ser tot un repte.
Aquests ulls ben oberts anhelen altres paratges, altres escenaris on reposar de l’exigència, dels pensaments competitius i els sentiments d’eterna obligació, sabem que el nostre interior més sagrat i ocult atresora l’ésser humà despullat d’artifici, de màscares imposades per la societat.
La bellesa del món, la veritable certesa de la realitat ens esperen a la porta esperant a ser descobertes novament, l’exercici transformador es multiplica en infinit en una significant aposta per aquesta voluntat de canvi, la resposta de nosaltres mateixos com un acte de fe.
Es diu que la vida va massa de pressa, tot s’ha convertit en una delirant ànsia per construir epopeies materials, de viatges compulsius, d’acumular activitats interminables extenuant el nostre cos i ment sense descans. Quin sentit té tot aquest desvari?
Obrir la mirada a altres mirades desconegudes incitants de pau, trascendència, de meditació. O simplement abandonar el soroll del tràfec intens i sovint demolidor a un altre espai on emmirallar-nos sense mentides, sense tantíssims accessoris per poder sobreviure.
Disposem del viure aquí i ara sent amos de la nostra pròpia vida i destí, obrint els ulls a una realitat immensa i prodigiosa, i potser dirigint les nostres directrius per camins més planers i autèntics.
Tot un privilegi, tot un repte, tota una invitació…la nostra pròpia vida.
