Viatjar per vacances no sempre tot és de color de rosa. Aquests dies, a Portugal, he viscut una d’aquelles experiències surrealistes que m’han fet avorrir viatjar a l’estranger amb cotxe. Mentre estàvem a Madeira vam rebre una trucada de la policia de Terrassa dient que un terrassenc estava a Porto i va veure el nostre cotxe assaltat, i sabien que era de Terrassa perquè van veure l’enganxina de la zona de vianants de Terrassa. Ens van notificar que els vidres de la finestra de darrera del copilot estaven trencats i tot remenat.
Viatjar en cotxe és còmode perquè vas al teu ritme i pares on vols, però sovint et pots ensopegar amb professionals del vandalisme que la seva feina és intentar robar l’interior dels cotxes amb matrícula estrangera.
És just el que ens ha passat. Buscaven diners. I s’han trobat ben fotuts, perquè de diners, lògicament no n’han trobat. Per justificar la seva feina, ens han agafat unes ulleres, que jo dic de Jaimitu, i que eren unes ulleres de recanvi que tenia a la guantera, i un estoig amb claus que no portaven cap adreça. Per tant, han fet la feina per no res. Però a nosaltres ens ha fet anar de corcoll, ja que vam haver de fer 600 km en autocar per anar a buscar el cotxe, de Lisboa a Porto, ja que la policia ens deia que ells no anirien a protegir el cotxe. Hi havíem d’anar presencialment.
Justament el dia que volàvem de Madeira a Porto per anar a recollir el cotxe hi havia “overbooking” i no vam poder fer el vol Funchal-Porto. I com que el proper vol cap a Porto sortia al vespre, vam agafar un vol Madeira-Lisboa, ja que al saber que el cotxe tardaria uns dies a reparar-se, vam decidir fer estada a Lisboa, que ens agrada més que Porto.
Això mateix del robatori també li ha passat a una noia de Tarragona, que hem trobat a la comissaria de policia, i ella tenia el cotxe en un pàrquing públic. No és cap garantia tenir el cotxe al pàrquing.
He avorrit viatjar a l’estranger amb cotxe, ja que els tràmits perquè et vinguin a buscar amb la grua són rocambolescos i de jutjat de guàrdia. En algun moment vaig pensar que no ens vindrien a buscar.
Quan vam trucar la policia portuguesa perquè vinguessin a veure el vehicle assaltat ens van dir que no sabien quantes hores es “demorarien”, com diuen ells.
Els hi vaig dir que vinguessin aviat perquè no ens trobàvem bé, a ple sol i marejats, (vam exagerar una mica la nota perquè ens atenguessin) però no ens van assistir. Com si sentissin a ploure…
Pel que ens han comentat, els policies portuguesos estan molt desmotivats perquè sovint es juguen la vida a canvi d’un sou molt baix, i fan la feina per res ja que llavors els jutges, en el judici, posen en llibertat els delinqüents i ben aviat ja tornen a estar al carrer, per seguir fent de les seves…
Però en aquest cas, paguen justos per pecadors, perquè a nosaltres no ens van assistir. Em vaig sentir llençada com una “burilla”. Totalment desemparada. Però no estem parlant que estigués a l’Àfrica; això ha passat en un país de la Península Ibèrica, fronterer amb Espanya!!
Per altra banda, quan des del cotxe vam activar el botó d’emergència, ens va contestar una noia que ens va fer un munt de preguntes (número de bastidor del cotxe, codi postal d’on ens ubicàvem, població on ens trobàvem, correu electrònic, coordenades… etc). Ens deia que si no li donàvem aquestes dades, la grua no ens podia venir a buscar. Li vaig dir, molt serenament: per sort, no ens hem fet mal i li puc contestar totes aquestes preguntes. Però com em vindríeu a buscar si m’hagués donat un cop al cap o no estés en condicions de contestar per un estat d’angoixa? A la pantalla del cotxe sortia la població on estàvem, Matosinhos, i el carrer exacte. I aquella noia també havia de veure aquella informació a la seva pantalla…. M’havia de geolocalitzar, dic jo!!!!
Tot plegat, surrealista!!!
En fi, nosaltres per sort estàvem bé i la grua ens va poder venir a buscar i vam poder deixar el cotxe al taller de Porto.
I això no s’acaba aquí. L’aventura continua… Aquest viatge ha estat un curs accelerat de portuguès ja que hem hagut d’espavilar-nos fent traduccions de l’espanyol al portuguès i del portuguès a l’espanyol perquè l’assegurança del cotxe que tenim de Renting i el concessionari de cotxes es poguessin entendre… Hem estat els intermediaris, i quan tot semblava entès, el cotxe no l’arreglaven perquè els d’Espanya no envien un pèrit a l’estranger. Sort que els portuguesos van dir que els pèrits podien fer una vídeotrucada. Una prova superada…. Seguim…
Per sort, el que estava clar és que aquesta reparació estava coberta per l’assegurança. Però encara no quedava clar de quina manera el taller de cotxes rebria els diners: si per una transferència de l’assegurança cap a ells, o si l’assegurança havia de facilitar al concessionari un número de compte per a fer-lis una remesa i cobrar-se els diners de la feina de reparar el vidre trencat. Ells, lògicament, volien cobrar amb seguretat: o de nosaltres, o de l’assegurança.
Per fi, i després de moltes trucades i molts correus, la companyia d’assegurances només demanava al concessionari, la factura del que val la reparació i un certificat bancari del compte dels qual són titulars el taller, per saber a qui han de fer la transferència.
Penso que entre dos països de la Unió Europa, en aquest cas, consecutius, Espanya i Portugal, hi ha col·laboració? Dos països tan a prop, tenen unes maneres de procedir ben diferents, que ha costat molt que es posessin d’acord..
En fi, una aventura per explicar, que ens ha tingut ben entretinguts uns quans dies, però que per sort amb molta constància, disciplina i predisposició, ens n’hem sortit.
Ens ho hem pres bé, i com diuen els castellans: “al mal tiempo, buena cara”. Hem aprofitat aquests dies per seguir menjant bon bacallà, bon pop, i pastissets de nata… Les penes amb pa, són més fàcils de passar.
Dono les gràcies a un policia de Terrassa que ens ha anat donant suport moral durant tot aquest procés.
Tot i així, se m’han acabat les ganes de viatjar en cotxe, per l’estranger. Més endavant, Déu dirà.
