Ara que ja han passat un parell de setmanes des del final d’’Oh Happy Day’ em vaga de fer-ne un balanç personal. Al capdavall, ja s’ha acabat el primer trimestre i cal repartir notes.
El primer que vull dir és que es tracta del més semblant a un reality que ha fet el principal canal públic català. Alguns companys meus de feina van posar en dubte que TV3 hagués d’emetre programes com aquest. Que no s’hi val tot per l’audiència, que estava allunyat del que solen fer les corals a l’ús… El meu modestíssim punt de vista, atesos els resultats i la marxa del concurs, és que sí que ha pagat la pena de fer-lo. Em sembla que no va ser gens xaró i que va mantenir un nivell de continguts que, en el pitjor dels casos, va ser acceptable. És un mèrit que ni tan sols TVE pot reivindicar, ja que ha emès productes com ‘¿Qué apostamos?’ o ‘El semáforo’, que tenen la incerta glòria d’haver descobert Cañita Brava o El Musiquitas. (Qui vulgui aprofundir en aquests continguts, que miri el Google o, millor encara, que llegeixi l’últim llibre d’Andreu Pujol.)
La finalíssima
De les nou corals que hi competien, n’hi va haver quatre que, fins ben avançada la marxa del programa, semblaven amb opcions de triomf. Eliminada Geriona a les portes de la glòria, es van plantar a la finalíssima tres corals amb força punts en comú: joves, amb bona planta, amb experiència (algun semiprofessional o professional entre les seves files) i amb formació musical.
Per què es va imposar Deudeveu i no els Messengers, que van fer la millor actuació de la nit, amb un “Man in the Mirror” que van brodar? La resposta és evident: perquè en una votació popular no cal que guanyi qui canti millor ni qui ho faci millor. Guanya qui tingui més vots. I per a això no n’hi ha prou a fer-ho bé.
N’hi ha que diuen que el factor principal per a l’èxit de Deudeveu va ser l’ús de les xarxes socials. (Cal recordar que es podia votar de diferents maneres i una forçava a descarregar-se abans una aplicació per a mòbils, cosa que descarta el públic poc avesat a les noves tecnologies.) Podria ser.
A mi em sembla, però, que hi va haver en joc factors més importants. Per exemple, un que té a veure amb el lideratge. Si preguntéssim qui recordem d’Ol’ Green, suposo que diríem el noi que va imitar el Mestre Pardo –un solista excepcional i infrautilitzat–, el noi de rínxols i la directora cubana. Dels Messengers, probablement el noi gal·lès, les noies de rínxols i el director, Ramon Escalé. I dels Deudeveu? Gerard Ibáñez. I les noies amb cames llargues i el que vulgueu. Però sobretot Gerard Ibáñez. Amb nom i cognoms. Cantant i director de la coral. El fet que tingués un peu dintre i un altre fora de la coral crec que els va beneficiar. Perquè els líders de les altres corals eren externs, el directors, però no algú de dintre del cor.
El segon factor molt a favor de Deudeveu està lligat al previ: les llàgrimes de Gerard Ibáñez. Llàgrimes espontànies, suposo –encara que és actor–, en els moments claus del programa. L’estrès, els nervis, l’agraïment, la pressió… Tot afavoria els esclats de llàgrimes. Però Gerard Ibáñez va ser, de llarg, qui millor va plorar davant una càmera que l’estima. I resultava molt difícil no sentir-se commogut i somogut davant aquelles expressions d’emoció.
Llengua i ús
Això a banda, els Messengers els va perjudicar l’anglès. I vull explicar-ho una mica in extenso abans no pugui dir algú que el públic català és tancadet i xovinista, perquè a mi em sembla que no ho és gaire més que qualsevol altra comunitat nacional.
Comparem només una mica. Rosa López, David Bisbal o Bustamante no van destacar pel seu poliglotisme durant l’emissió d’Operación Triunfo. Van ser castigats pel públic per això? Ben al contrari! La seva ignorància de l’anglès (Bustamante: “He ido a la universidad de Harva. De Harvañilería”) era molt celebrada a Espanya. Tant com castigada a fora: a l’Eurovisió de “Europe’s Living a Celebration” em remeto. En la mateixa edició hi participava un noiet amb residència a Premià, Naím Thomas, que era bilingüe en anglès. Doncs bé: algú sap a què es dedica ara mateix Naím Thomas? Ningú? Però canviem de país, mirem al nord culte, net i no sé quantes coses més. Algú s’imagina els francesos encimbellant Les Choristes si cantessin en anglès? Com diu un anònim de l’APM, “si és veritat, seria rècord Guiness”.
Doncs bé: cal dir que els Messengers, fins que van aterrar en el concurs, tenien tot el repertori en anglès. Tot. Fet i fet, es tracta d’una coral de gospel, un cant amb el qual gaudeix qui el canta potser més que qui l’escolta. Per postres, el seu crit de guerra era Go Go Messengers (en anglès) i un dels seus integrants era del Regne Unit i no va parlar català quan el van entrevistar. Tot això està molt bé per guanyar ‘The Voice’, però és un inconvenient si et presentes a un programa per a corals catalanes, a les quals se les suposa el domini perfecte de la llengua del país (tal i com una coral francesa domina el francès o una alemanya, l’alemany).
Treure’n més suc
Ara que s’han lliurat les notes del primer trimestre, m’agradaria donar un Necessita Millorar a TV3 en relació a ‘Oh Happy Day’. Es va trobar a faltar una tertúlia immediatament posterior a l’emissió del programa. Res de fer-ho durant el programa Divendres, que s’emet els dilluns. Això és sobretot aplicable al darrer programa. Era TT al Twitter, hi havia centenars de milers de catalans mirant-la i, tot d’un plegat, se’n sabé el guanyador i adéu-siau.
Sigui com sigui, a casa meva esperem amb candeletes la segona edició d’’Oh Happy Day’. Malgrat que no sigui el millor programa del món, té prou grapa perquè seguim enviant-nos whatsapps amb els amics per bescantar les actuacions més desafortunades i emmudir davant l’excelsitud d’un cor de veus ben concertades cantant “Quan tot s’enlaira” o “Man in the Mirror”.
