Donar voltes a les coses. Pensar. Pensar massa. Capficar-se. Obsessionar-se.
Hi ha dies negres, foscos i tenebrosos. Dies en què no hi veus ni sortida ni solució. És d’aquells dies en què ja ens llevem de mal humor i som perfectament conscients que hem d’aturar-nos un moment. Comptar fins a deu, o fins a vint. Abandonar durant un instant el que estiguem fent i marxar, airejar-nos. Perquè en realitat res és prou important per fer-nos sentir poca cosa. L’important no és el que ens preocupa, l’important és com ho enfrontem. Quina cara li posem a la vida.
L’ésser humà tendeix a exagerar-ho tot. Quan ens feliciten per la nostra feina o rebem una bona notícia ens sentim plens de vida, vitals i feliços. Com si tot depengués de nosaltres i el món estigués a les nostres mans, a punt per assolir-ho tot. Quan ens sentim així, ho volem encomanar a tothom i fer-los partícips de que en realitat la vida l’hem de fer fàcil. Senzilla. Bonica.
I aprofitar-la a cada instant, perquè els millors moments no es repeteixen. Mai els vivim de la mateixa manera. Cada moment és únic i irrepetible.
El mateix passa quan tenim un mal moment o passem per una mala època. Ens sentim insignificants, tristos, apagats i l’únic que desitjaríem és dormir i despertar-nos d’aquí cinc o deu anys. Sortim al carrer i no podem entendre com és que el món segueix igual, que la roda va girant com si no passés res. Perquè sí que passa.
Sents una buidor a dins que t’ofega, et paralitza, et bloqueja i no et permet seguir, fins al punt que necessites rentar-te la cara i mirar-te al mirall. Mirar-te als ulls, veure-hi a dins, comprovar si et reconeixes a tu mateix i tornar-te a omplir de vida.
Perquè no us enganyeu. Tots tenim problemes, tots passem per mals moments en els que ens sentim perduts i tots, afortunadament, plorem. Ens deixem anar i quan no ens veu ningú, abandonem la fortalesa fins a sanglotar. Per molt que us diguin que viuen en un univers completament feliç, us menteixen. Són els mateixos que us diran que sempre diuen la veritat.
I com aconsegueixo omplir la meva buidor? Amb la meva gent. Fent el que realment vull fer i no el que els altres em volen imposar. Abandonant-me a la ploma. Deixant que els meus dits escriguin sols i que el meu cor parli, en silenci. Rodejant-me dels que m’estimen. Donant-los la importància que es mereixen. O, tan sols, amb un somriure, una carícia, una encaixada de mans o una abraçada que se’ns faci eterna.
I vosaltres, què feu per sentir-vos plens? Com us ompliu?
