No anem bé, no anem gens bé i és una sensació que cada cop més gent va percebent en la societat actual, en com estem, en com vivim, en com va tot… En la manca de valors, de respecte, de referents en positiu sobretot entre el jovent. No anem bé.
Tot el dia enganxats als mòbils, jugant, visionant vídeos, queden i els veus asseguts en grup sense parlar i mirant només les pantalles i amb una agressivitat innata jugant a donar-se cops contínuament, a insultar-se en pla “amistat”, a vacil·lar tothom… No anem bé.
Res és per sempre ni que ho pugui semblar, la història és cíclica i tot acaba tornant, sigui bo o sigui dolent i segur que fa anys i anys ja s’havia passat per això però semblem especialitzats en no saber gaudir del bo i en fer un viatge costant a la foscor i després costa molt sortir d’allí, tant personalment com a nivell social.
Fa uns 25 anys el canvi de l’antiga EGB a l’ESO actual ja va engegar un interessant debat on jo que era un professor jove que començava sentia al personal docent de tota la vida com es queixaven de la baixada de nivell que això suposava a nivell educatiu i que on aniríem a parar. Doncs si veuen la situació actual, ara sí que es posarien les mans al cap! Aquells desastres de llavors serien doctorats avui dia, sempre parlant en termes generals i amb excepcions a banda i banda es clar.
Tot ha canviat molt, falten valors, educació, criteri, referents vàlids i tot comença a casa, a nivell familiar i continua a l’escola, a l’institut on ens ho anem trobant i és una lluita impartir aquesta mancança de valors junt amb el coneixement necessari sempre amb el suport de moltes famílies perquè, com diem, no és general però per escàs que sigui el mal sempre es fa notar més, té més força que el bé ens agradi o no.
Perquè no valorem allò que tenim fins que ho perdem, ens acostumem a viure bé i arriba un dia que no sabem ni com, ni quan, ni perquè però tot ha canviat de sobte i cap a pitjor. Passem d’extrems a extrems, no pot ser la repressió total, familiar i escolar, de fa unes desenes d’anys ni tampoc la llibertat sense límits actual on la raó sempre és dels alumnes en moltes situacions com trobar-te un alumne que veus al voltant de l’institut, el tens a classe i veus que no ha entrat, poses la falta d’assistència no justificada i no triga gens la família a justificar l’absència dient que està a casa malalt. Malalt? Però si està passejant per fora! Però bé, ells deuen pensar primer el cobrim i després ja veurem i així no anem bé.
I en aquest viatge al futur tot torna, agradi o no, més tard o més d’hora. I aquest és el problema quan tenim la sensació que estan tornant temps passats que no van ser bons. Els extrems mai són bons, les males companyies tampoc, cal allunyar aquestes influències, aquestes ombres i no que semblin, justament el contrari, que semblin referents a seguir perquè llavors sí que ens anem posant en un complicat embolic.
I com ho podrem arreglar tot això? Qui ens podrà donar un cop de mà? Quin superheroi ho podrà resoldre? Cal ser positius, mirar de fer les coses bé i confiar que tot es pot acabar arreglant i tornant al seu lloc i si hi torna, ser conscients de tot plegat i no tornar a equivocar-nos que la vida a vegades dona segones oportunitats i cal gaudir-les i viure-les.
