Recentment he estat llegint la biografia Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya escrita per Jordi Badia i publicada per Pagès Editors aquest passat 2011. En aquest llibre Badia deixa clar els recursos que Suñol/Sunyol va emprar per a la construcció de Catalunya. Ho resumia molt bé la frase que la publicació La Rambla, propietat de Suñol, portava a la capçalera: “esport i ciutadania”. Si Suñol es va implicar amb l’Automòbil Club de Catalunya, la Federació Catalana de Futbol i el F.C. Barcelona era perquè veia que els temps que vivia anaven irremeiablement cap a l’esport professional de masses. Creia que era millor nedar en la direcció de la corrent i aprofitar-la per promoure el civisme i la catalanitat. Per això La Rambla combinava la informació esportiva amb les reivindicacions catalanistes sense cap mena de vergonya. Em fa pensar en la tasca que ha fet Miquel Calçada al capdavant del Grup Flaix. Flaix ha sabut captar que el que triomfa entre el jovent és la música que sona a les discoteques i ha volgut catalanitzar aquest àmbit en comptes d’intentar portar els gustos juvenils per una altra banda, gesta que seria molt més complicada.
El crític d’art nord-americà Clement Greenberg publicava l’any 1935 el conegudíssim assaig Avantguarda i kitsch. Greenberg apuntava, des d’una mirada elitista, com la culturització de les masses havia portat a diverses capes de cultura. L’accés a la lectura havia fet que les classes baixes volguessin accedir a les seves pròpies publicacions, així com la massificació de les ciutats havia esborrat la cultura tradicional popular dels camperols immigrants i els havia fet consumidors d’espectacles de tota mena en les seves estones d’oci. De fet, aquest fenomen és indissociable del segle XX i ens ha arribat al nostre XXI.
De vegades ens vencen determinades fòbies. Mea culpa, jo sóc el primer d’esparverar-me amb els debats amb la Belén Esteban, els reality shows, l’extrema idolatria i el fanatisme vers l’esport i determinats videoclips on hi apareixen senyors milionaris, amb molt mal gust per a la vestimenta, bufetejant natges de noies amb poca roba. Què hi farem, el temps passa i, de vegades, alguns se’n queden al marge una mica perplexos amb els ulls esbatanats. No obstant això, aquest és un fenomen estès per tot l’Occident i que difícilment eliminarem.
Des d’un punt de vista nacionalment català és evident que estem perdent la partida. El flanc que potser tenim millor cobert és el de l’esport: el que ja treballaven homes com Suñol. Ara tenim el canal Esport 3 que contribueix a la catalanització d’aquesta saturació d’informació esportiva. També hi ajuden molt ràdios com RAC1. Pel que fa a la premsa escrita en aquest àmbit anem molt fluixos. Tenim El 9 que ni de bon tros fa competència els dos gegants castellanoparlants fets a Barcelona.
Ja que hem parlat de RAC1 també hem d’esmentar que els seus programes d’humor (4 hores al matí i 4 a la tarda) contribueixen molt a aquesta catalanització del kitsch. També ho fan determinats programes de tv3 com Polònia i Crackovia. En canvi, no tenim programes tipus late night show que puguin fer la competència a les televisions espanyoles. Tampoc tenim revistes humorístiques: s’edita El Jueves a Catalunya però es fa en castellà i des d’una visió totalment hispanocèntrica. És per tots aquests fets que hi ha gent que fa les bromes en castellà.
I què me’n diuen de tot allò relacionat amb “el cor”? El fet que la televisió en català sigui pública gairebé en la seva totalitat fa que s’estableixin uns criteris de qualitat que dificulten l’entrada de continguts kitsch. És per això que mentre a Madrid poden comptar amb la coentor dels seus famosos de creació pròpia aquí no podem oferir una competència catalanocèntrica. No hem establert un star system propi i les revistes dels quioscos ens informaran de la Sara Carbonero però no perseguiran l’Emma Vilarasau amb la seva parella. Ens calen les nostres Cuore, Vanity Fair, Hola. També ens cal que les nostres dones puguin lluitar contra la cel·lulitis en català. Volem la nostra Cosmopolitan, Ragazza, Marie Claire. I els senyors també necessitem els consells de les FHM, GQ i Man.
S’ha de poder anar al cinema i veure pel·lícules amb títols com Dos penjats molt fumats o Ressacot a Las Vegas. Hem de tenir cantants de camisa oberta amb un ballet de noies al darrere i que la seva cançó soni repetidament durant tot l’estiu. Hem de fer que els nois catalans puguin trobar parella en català a Qui es vol casar amb el meu fill?. Tot això, sembla que no però és necessari i sinó deixarem de ser atractius com a poble per bona part de les noves generacions. Així que, empresari català, si vols fer un bon servei al país, se t’obre un mercat immens. Empassa’t la vergonya, tapa’t les orelles i comença a buscar la teva Betlem Esteve.
