En l’escenari actual trobem un conjunt de forces polítiques (agrupades entorn a JxCat, ERC i CUP) majoritàries en vots i en escons a les eleccions de 2015 i 2017 (que assoleixen majoria absoluta d’escons, però només majoria relativa en vots) que, fruit del mandat electoral del 2015 i referendat en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, han proclamat, tot i que no han desplegat, una república catalana com a Estat independent. L’electorat que dona suport a aquestes forces és molt transversal, clarament interclassista i no mogut únicament per criteris identitaris o d’adscripció nacional.
Hi ha altres forces polítiques (Cs i PP) que han articulat una proposta totalment al marge de la tradició del catalanisme polític i que han aplegat una important franja de població en les dues darreres conteses electorals. Entre el seu electorat sembla destacar el col·lectiu de persones que no senten com a pròpia la identitat catalana o que se senten més espanyoles que catalanes.
Aquest electorat políticament més identificat amb Espanya que no pas amb Catalunya sempre ha existit, tot i que abans potser no es visualitzava amb aquesta claredat. No és una realitat nova emergida del no res, ni és el fruit d’una pretesa fragmentació de la societat catalana. Fins ara era un electorat que en part s’abstenia a les eleccions catalanes o que votava principalment el PSC.
Completen el ventall de forces parlamentàries dues propostes que intenten cercar un espai intermedi, però amb resultats diversos.
a. El PSC (amb part de l’extinta UDC) intenta defensar encara alguna ombra de catalanisme polític, però es posiciona clarament contrari a la independència. Com ja s’ha apuntat, és una oferta que no acaba de tenir consistència en la mesura que des de l’Estat no hi ha qui la faci seva amb sinceritat o amb concreció. D’altra banda, que el PSC hagi donat suport a l’aplicació de l’article 155 l’aparta d’aquesta pretesa equidistància i, tot i que no faci l’apologia de l’espanyolisme que fan Cs i el PP, sovint es troba situat en el seu mateix bloc o defensant les mateixes mesures.
b. Amb el conglomerat de CeC (l’antiga Iniciativa, Comuns, Podem…) passa semblantment al PSC. Tot i que el fet de no donar suport a l’aplicació del 155 els permet una mica més de credibilitat els seu discurs, pel que fa a la qüestió nacional, és d’una gran ambigüitat i volatilitat. S’afirmen sobiranistes, però no és posicionen no a favor ni en contra de la independència. Posposen aquest debat a un futur indeterminat.
Els resultats de totes les consultes indiquen que la independència té una majoria relativa de vots favorables força consolidada. Extrapolant els resultats de les darreres eleccions, amb una participació de proporcions plebiscitària, tenim el següent nombre de vots i percentatges sobre els vots vàlids:
• A favor de la independència: 47,51 % 2.079.340.- vots [JxCat, ERC, CUP]
• En contra de la independència: 43,46 % 1.902.061.- vots [Cs, PSC, PP]
• En blanc: 9,03 % 395.398.- vots [CeC, blancs, PACMA i altres]
Complementàriament, es poden fer dues lectures més dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya 2017, en percentatge de vots vàlids:
a. Suport a l’aplicació de l’article 155
– Contra el 155 (JxCAT, ERC, CeC, CUP): 54,97 %
– A favor del 155 (Cs, PSC, PP): 43,46 %
– En blanc (blanc, PACMA…): 1,57 %
b. Catalanisme versus espanyolisme
– Catalanisme polític (JxCAT, ERC, PSC, CeC, CUP): 68,83 %
– Espanyolisme polític (Cs, PP): 29,59 %
– En blanc (blanc, PACMA…): 1,57 %
———–
Tots els articles de la sèrie:
1. Evolució del panorama polític català (1980-2017)
2. Situació política de Catalunya a l’inici del 2018
3. Sobre la pretesa fractura de la societat catalana
4. A partir d’ara… Normalització democràtica i noves oportunitats per a la república
5. A partir d’ara… Mobilització i incidència social i cultural
