Els partidaris de la República Catalana han de créixer amb noves formes de mobilització
En aquesta línia, també serà bo que segueixi creixent el nombre d’independentistes, estabilitzat darrerament, i per tant caldrà revisar les estratègies dels partits polítics i de les entitats socials, d’acord amb el que puguem aprendre d’allò que hem viscut darrerament. Sobretot des de la convocatòria del referèndum el setembre de 2017 fins ara.
Cal seguir desmentint les falsedats i lluitant contres les pors infundades respecte de la independència:
a. De caràcter econòmic (“serà una ruïna”).
b. De caràcter identitari (“no podreu viure com a espanyols en una Catalunya independent”).
c. I les que s’han fet córrer entre els immigrants no espanyols (“us faran fora”).
Cal seguir explicant els beneficis d’una República catalana des d’una perspectiva pràctica i oberta a totes les identitats i ideologies democràtiques:
a. Defensar-ne la radicalitat democràtica: la República no es de dretes ni d’esquerres, serà com cada moment decidim els ciutadans de Catalunya. Prioritzar l’eix social no s’ha de confondre amb pretendre que la República sigui un projecte només de l’esquerra.
b. La República no va contra Espanya ni contra els espanyols: és una emancipació de l’Estat. Però els ciutadans, i la pròpia República, seguiran mantenint tots els llaços i vincles amb Espanya i els espanyols.
Cal abandonar les accions adreçades als convençuts –que ja ho estan i que no retrocedeixen– perquè poden allunyar més que no apropar altres sectors.
a. Des de l’independentisme cal evitar i rebutjar els atacs a Espanya i a l’espanyolitat. S’ha de diferenciar bé el que és la crítica als poders de l’Estat, que no es comporten democràticament i ens agredeixen, del que podrien ser actituds antiespanyoles que cal evitar tant si com no.
b. La nova mobilització independentista de cara a l’interior del país no s’ha de fonamentar en un discurs identitari, sinó de radicalitat democràtica. Potser cal menys simbologia –menys estelades– i més discurs polític i social. Potser també un major ús de l’espanyol en les comunicacions i la penetració en mitjans de comunicació refractaris.
c. Potser cal dosificar molt més les accions massives i les demostracions de força, per actuar de manera més descentralitzada i amb més capil·laritat, i així arribar a tots els racons del territori i a tots els sectors socials.
Cal seguir treballant per la cohesió i la integració social i defensant la llengua catalana des dels àmbits social i cultural
Cal seguir el treball de cohesió i integració social a moltes zones de Catalunya tant amb la nova com amb la vella immigració. El lema “un sol poble” segueix sent una aspiració. Des del punt de vista dels drets polítics som, efectivament, un sol poble, però entre alguns sectors encara hi ha abismes i manca d’un mínim de referents culturals comuns que contribueixin a la cohesió social.
Respectant i protegint totes les llengües pròpies dels ciutadans de Catalunya, el català ha de seguir avançant com a llengua comuna. Les polítiques de normalització lingüística endegades els anys 80 passats no han assolit plenament els seus objectius, alhora que la realitat social i comunicativa del país s’ha transformat enormement. La immersió lingüística, tant amenaçada ara per una facció política que difama i menteix sobre l’abast i la pràctica d’aquest mètode, tampoc no s’ha arribat a aplicar en plenitud a tot arreu on era necessària.
La tasca dels anys 60 i 70 del passat segle en determinats barris, protagonitzada majoritàriament per l’església i pel PSUC, es va anar interrompent a mesura que el pes i la capacitat de l’església esdevenia menor i que el PSUC va anar perdent protagonisme en favor d’altres forces polítiques que veien en la no integració una manera d’esdevenir hegemòniques i substituïren l’acció integradora i cohesionadora pel clientelisme. Paradoxalment, avui és una altra força la que està capitalitzant el vot que alguns imaginaven captius per sempre més.
Calen noves fites, noves estratègies i noves accions per a la cohesió social. S’ha progressat força, però hi ha camp per córrer encara, en el terreny de la protecció i els drets social. Però cal progressar molt més en els aspectes culturals, educatius i lingüístics de la cohesió social.
Tot el sobiranisme, però de manera especial les entitats socials i culturals, no poden abandonar el seu treball de promoció de la cultura catalana en tots els àmbits.
Finalment, des del punt de vista cultural i lingüístic, cal enfortir les relacions amb tots els països de parla catalana, respectant la seva absoluta autonomia política. La defensa de la llengua s’ha de fer en tot el territori.
—————-
Fi de la sèrie.
Si voleu recuperar els altres articles:
1. Evolució del panorama polític català (1980-2017)
2. Situació política de Catalunya a l’inici del 2018
3. Sobre la pretesa fractura de la societat catalana
4. A partir d’ara… Normalització democràtica i noves oportunitats per a la república
5. A partir d’ara… Mobilització i incidència social i cultural
