El primer pas de la saviesa consisteix a admetre, de bon humor, que les nostres idees no tenen perquè interessar ningú (Gómez Dávila). I en relació a tot això de països petits i de països grans, i de tantes coses absurdes com s’arriben a sentir: el polític potser sí que no és capaç de pensar qualsevol estupidesa, però sempre és capaç de dir-la. I Jorge Verstrynge, aquell enfant terrible del fraguisme i que ja no fa de polític sinó de professor de Ciències Polítiques, que digué ara fa cosa d’un any que Fraga Iribarne li parlà de terra conquerida per referir-se a Catalunya i nosaltres ja ho sabíem. Així com també sabíem que el famós imperi no fou mai imperi espanyol sinó castellà. Li dura aquesta sensació d’enfant terrible, encara, al jacobí Verstrynge que suplica que no ens n’anem. Que entén molt bé que ho vulguem fer, i que hi tenim dret només faltaria, però que sisplau no ho fem. Espanya s’enfonsa sense Catalunya. “Kaputt”. Quin individu. I hi ha hagut també, ahir mateix, la carta oberta de l’actor Juan Diego, madrileny, que sent vergonya de ser espanyol. No es pot dir i exigir a un poble que no usi la seva llengua per educar els seus fills, diu entre d’altres coses. Coses, sí, que Espanya mai no podrà compensar encara que ho volgués. No podrà mai compensar haver-nos amagat i prohibit la llengua, la història i la cultura nostres quan els de la meva generació i d’altres d’anteriors érem en edat dels primers estudis i encara dels segons. No tinc manera de perdonar-ho ni d’oblidar-ho. I gent com Wert, i com els que aquests dies signen manifestos d’odi i d’amenaça, continuen i continuen. Així fan la cara que fan a les fotografies. Aquesta cara d’onanistes amargats. D’acord. Les nostres ideees no tenen perquè interessar ningú. Són nostres i prou. I no és possible fer-se pessigolles un mateix. El fet de masturbar-se no és el mateix que el fet d’intentar fer-se pessigolles. Tan savis i creguts i pagats d’ells mateixos, ells. Pobrissons.
