Corren les orenetes i no passa el vent.
Com les darreres brases d´aquest foc
que ja no saps si s’apaga o reneix.
Arran del terrat volen i xisclen
i el cor s’estreny a poc a poc.
Amb quina lentitud passa la tarda
i com s’esmunyen, veloços, els anys.
Ara és massa tard ja per escriure
noms a la sorra de la platja,
les onades es van endur
somnis i esperances. Al carrer
es fan lentes les caminades
i un intens i gairebé abusiu
olor de gardènia em retorna
als dies on l’ànima corria més
que les cames, on el paisatge
sempre era lleuger i clar,
i on els teus ulls d´oreneta
corrien i no passava el vent.
