Una de les coses que un aprèn quan llegeix sobre els moviments d’alliberament colonials és que no hi ha victòria possible sense organització, estructura i objectius clars. I no és possible guanyar sense aquests perquè l’Estat del qual s’independitzaven era organitzat, estructurat i amb l’objectiu d’acabar amb el focus rebel. Des de les primeres etapes del Procés independentista, els partits que l’han impulsat han sigut errants, alguns han mutat i/o desaparegut, i els objectius ben bé no sabies quins eren entre tanta retòrica de pantalles passades i per passar, o en moments i hores clau.
El fet que es creessin moviments o plataformes polítiques com l’Assemblea Nacional Catalana, per tal de fiscalitzar i arribar allà on no arribaven els partits, demostrava la voluntat social de controlar en un primer moment els partits que no estaven del tot segurs de tirar-ho endavant. Tots encara tenim present aquell ‘President, posi les urnes’ de la presidenta del Parlament Carme Forcadell, cridant a eleccions, o les campanyes d’Òmnium Cultural a favor d’accions contra la llei Wert, inclús demanant desobeir. Una llavor que es va plantar aleshores d’una planta que ha anat creixent i s’ha tornat incontrolable en certa manera. I aquí és on apareix el problema citat anteriorment: falta crear la base perquè el moviment independentista guanyi. Avui dia, encara que hi hagués un 99% independentista, dubto que hi hagués independència perquè ningú sabria què fer amb aquest resultat.
Organització
La falta de relat és fruit de la mancança d’organització i voluntat dels actors polítics, des de les plataformes polítiques alternatives com són els CDR fins al mateix gabinet de govern de la Generalitat. I això és conseqüència de la falta d’una organització per objectius clara. Podem coincidir que els actors polítics volen la independència, el problema és com volen arribar a aquesta, i és aquí on es creen i trobem diferents vies. La primera és la dels actors que volen accions unilaterals i de bloqueig, la segona és la dels actors que volen accions consensuades i de diàleg, i la tercera és la dels actors que volen accions unilaterals i de diàleg. Aleshores és clar que cadascuna d’aquestes tres vies parteixen d’uns exemples que difícilment es donaran a Espanya, com són la via quebequesa o escocesa, la dels que plantegen una revolta com la de les protestes de Hong Kong o la via eslovena, i per últim els que defensen exemples unilaterals però dialogats posteriorment com els casos de Mandela o Gandhi. El problema que es planteja a cadascuna de les parts és que amaguen el que van ser i fer en aquests moments per tal d’encaixar a la imatge i al relat independentista, generant punts histriònics amb salts endavant i enrere, o grans moments buits, per tan sols salvar la crisi organitzativa dels actors, tant si són partits o entitats.
És per això que cal canviar la situació, cal reorganitzar el moviment independentista per tal que hi hagi actors polítics tradicionals i moviments de fiscalització d’aquests, no importa si interns o externs, però que existeixin. Perquè és saludable en qualsevol moviment polític que hi hagi dubtes i incerteses perquè fruit d’aquestes es generarà un relat clar i concís que donarà resposta a aquestes. És a les contradiccions on sorgeix la força, i és en el convenciment fruit del debat, i no en el dogma de creure, on apareix l’organització. La Llarga Marxa o el Viet Mihn s’organitzaren a través del debat, i cada partit ha de passar per aquest punt per arribar a superar el que pugui esdevenir a la tardor o a l’hivern.
Estructura
Al moviment independentista està clar que li falta estructura, i li falta aquesta perquè hi ha posicionaments contradictoris dins dels partits de manera pública. Aleshores, al crear-se diferents branques, tendències o famílies de manera pública, desacreditant o posant en dubte la capacitat de gestió de la direcció política, generant que hi hagi molts caps, moltes veus i al mateix temps, molta debilitat estructural. Si el ciutadà no sap de forma clara quin és el posicionament de l’actor A, B o C, perquè quan escolta el que diuen els d’A, B o C resulta que hi ha idees contràries i enfrontades, no els genera cap confiança. Els actors principals de qualsevol moviment polític han de mostrar lideratge, convenciment, i que allò que defensen està defensat per una estructura que si guanya, podrà aplicar allò que ha promès fer.
Un partit de govern com el PDECAT no pot seguir tenint quinze veus diferents, o un partit alternatiu com la CUP no pot no tenir cap veu, perquè es demostra fragilitat en tots dos casos. I a un partit com ERC no li pot passar que el seu principal enemic sigui ell mateix tan sols revisant la seva hemeroteca. Calen Congressos i Assemblees Nacionals, cal una clara reorganització interna i corregir les errades estructurals per tal de poder fer front als nous reptes. No es pot apostar tot a un hiperlideratge, com tampoc pots apostar per no tenir cap lideratge, perquè tots dos models són estructures dèbils.
Objectius clars
I quina és la millor forma d’unir organització i estructura? Tenir uns objectius clars. Si els actors A, B i C, comparteixen objectius, tot i no compartir tempos o maneres a curt termini, però sí a llarg termini, s’ha de ser clar i concís. Les democràcies liberals com la nostra demanen transparència, rendiment de comptes i tractar el ciutadà com el que representa, un vot. Si els actors del sistema partitocràtic no ho fan, és legítim que els votants s’organitzin per fer-ho, cosa que ara falla. Es van prometre uns objectius, es van prometre uns fets, que no s’han complert, i per causa-efecte, el votant està revoltat. Per tant és normal que el votant es mobilitzi a través dels mecanismes dels quals disposa per tal de fiscalitzar a qui considera que l’han enganyat. Tot i semblar quelcom senzill, normal a molts països, aquí sorgeix el component moral.
La moralitat ara mateix fa que el votant no sàpiga què s’està defensant, quins objectius hi ha, tant a curt-llarg termini, i això desmotiva i en conseqüència desmobilitza. Si tu, que dirigeixes un moviment, marcant un seguit de punts o un ‘full de ruta’, de cop i volta pares de donar indicacions, en un símil mariner podríem dir que la tripulació s’amotina perquè pensen que els has estat enganyant contínuament. Cal recuperar de forma clara i sense dubtes els objectius, fixar-ne de nous si cal, però saber on es va, punt per punt, i com s’hi va sense oblidar preparar qualsevol escenari possible més enllà de l”això no passarà’ o ‘això no es permetrà que passi’. Com a líder estratègic has de tenir-ho planificat tot, defensis la via que defensis. Per seguir liderant, com explica el general Giáp, en els bons o mals moments, has de pensar en la derrota i en la victòria, i aprendre de les derrotes.
Com a conclusió, sens dubte cal vertebrar el moviment independentista en aquests tres fonaments: organització, estructura i objectius. Sense aquestes bases, que són les que el teu adversari en disposa per guanyar, mai guanyaràs.
