Contra tot pronòstic, el temps ens va acompanyar. I no, no parlo de la previsió
meteorològica (que també), sinó del temps vital, d’aquell que escasseja durant el curs i
que, en canvi, a Lleida, durant tres dies de juliol, es va aturar per donar pas a la reflexió,
l’aprenentatge i el retrobament entre docents de matemàtiques.
El Congrés de Matemàtiques de Catalunya ha aplegat més de 400 mestres i professors,
que amb tres dies intensos hem compartit experiències, activitats, visions i passions. Hem
parlat de didàctica, d’objectius, d’avaluació, d’activitats manipulatives i de metodologies
diverses. Hem fet crítica i autocrítica. Hem parlat del nou currículum, sí, però també de tot
allò que no surt a cap decret: la vocació, la motivació i la complicitat entre docents.
I és que aquests espais són més necessaris que mai. Ens permeten créixer, pensar plegats
i traçar nous camins per millorar l’educació matemàtica del nostre país. Per això, des
d’aquí voldria demanar al Departament d’Educació que impulsi un programa de
benvinguda docent, on es traslladi informació tan important per la nostra feina com aquest
tipus d’iniciatives.
Que els docents que comencen en aquest apassionant món educatiu, tinguin coneixement i accés fàcil a la gran xarxa d’associacions, congressos, xerrades i tallers que existeixen arreu de Catalunya. Que la taca d’oli arribi lluny, perquè ja ho sabem: per alguns les matemàtiques poden semblar fredes, però els que ens hi dediquem amb cor i ànima, no ho som gens. Si a mi mateixa m’haguessin ensenyat matemàtiques així,… que diferent les hagués viscut i com haurien transformat la meva vida, i aixo és el que tenim com a objectiu els que ens hi dediquem: canviar aquesta mirada, aquestes creences envers les matemàtiques.
I permeteu-me un apunt amb un toc d’ironia. Perquè sí, ja sabem què es diu sovint dels
docents: “Ah, vosaltres teniu dos mesos de vacances!” I mira, no ho discutirem: el juliol i
l’agost hi són, al calendari… però potser no com s’imaginen alguns.
Els docents seguim llegint, preparant activitats, revisant materials, buscant noves
propostes per arribar millor als nostres alumnes. I molts, com hem fet a Lleida, seguim
formant-nos per passió i compromís, de forma voluntària i fora d’horari. Una feinada que
ningú veu, però que ens transforma.
I parlant de transformació, deixeu-me fer una confessió: no tots els docents de
matemàtiques som matemàtics de formació. Jo mateixa sóc una mica infiltrada… Però
el Congrés ha estat ple de persones que venim de graus i camins diferents —música,
física, enginyeria, educació infantil…— i que, amb passió i perseverança, ens hem convertit
en docents de matemàtiques capaços de fer EMOCIONAR l’alumnat.
Sí, emocionar, amb majúscules. Perquè quan l’aprenentatge és viscut, compartit i sentit, tot canvia. I aleshores, les matemàtiques deixen de fer por i esdevenen una oportunitat per
mirar el món amb ulls més savis.
El congrés ens ha regalat moments d’aquells que deixen empremta. Com el joc de rol
històric del grup SET, que ens va fer viatjar per la història de les matemàtiques i que va
ser una manera brillant de donar el tret de sortida a l’esdeveniment. O l’acte de cloenda
amb Carles Granell i Núria Serra, que van saber “posar fil a l’agulla: fer, mirar, pensar i…
emocionar”, demostrant que fins i tot en un simple tros de fil s’hi poden amagar meravelles
matemàtiques.
I si parlem de meravelles, cap dels assistents pot oblidar la cançó de Fibonacci creada a
les colònies d’Explorium i que va dur a l’escenari el Pol Ladman amb una actuació que va
aconseguir que la successió més famosa de la història ressonés dins nostre amb un “u i u,
dos, tres i cinc…” que encara avui ens persegueix com una melodia enganxosa.
Perquè sí, quan una idea matemàtica es canta, es balla o es riu, ja no se t’oblida mai més.
I és que… quan les matemàtiques es poden veure, tocar, imaginar i viure, esdevenen
una festa pels sentits.
Aquests tres dies a Lleida ens han demostrat, una vegada més, que l’educació
matemàtica pot ser apassionant, creativa i transformadora. Que no hi ha una sola
manera d’ensenyar, però sí moltes ganes de fer-ho bé. I que per tots nosaltres no és
només una feina, és un orgull. I com vam repetir com a mantra gràcies a el Xavi Roca, la
millor professió del món és ser: profe de Mates, profe de Mates, profe de Mates.
