Oswaldo Payá, líder del Moviment Cristià Alliberament (MCL) de Cuba, Premi Sajarov 2002, fou assassinat ahir pel règim comunista als 60 anys –fent que semblés un accident.
Payá era un home excepcional per la seva bondat i la seva valentia. Catòlic compromés i democratacristià, ha mort en acte de servei, recorrent com sempre Cuba amunt i avall, treballant per assolir la llibertat i dignitat al seu país i reconfortar les famílies dels presos polítics.
Malauradament s’ha truncat el seu destí d’esdevenir el primer president democràtic de Cuba, però tot i així ens deixa un importantíssim llegat polític i humà. Com ha declarat el seu germà Carlos des de l’exili madrileny, Oswaldo Payá no odiava el règim, però no li tenia por. No temia la mort, ni la repressió, i per això ni assassinant-lo han pogut vènce’l.
Payá s’ha reunit amb Déu nostre Senyor, mentre que el seu assassí Raúl Castro i els altres miserables que l’assatjaven i han empès el seu cotxe fora de la calçada carreguen una nova salvatjada a les seves consciències. A més a més d’un crim, eliminar Payá és un error. Han engrandit la seva figura per a la Història, fent d’ell un màrtir. Tacant-se un cop més de sang, el règim mostra la seva feblesa extrema i la seva ruïna moral.
Vaig tenir el plaer i l’honor de tractar amb Oswaldo Payá el 2002 i el 2004. Era un home accessible, cordial, senzill, dedicat obsessivament a l’objectiu de la seva vida: assolir la democràcia a Cuba amb mètodes pacífics. La seva fe catòlica i la devoció a la seva família completaven el seu món, i per això era un home lliure al bell mig d’un dels sistemes més repressius del planeta.
Amb el diputat Carles Campuzano, vam anar a veure Payá a casa seva a l’Havana fa deu anys. Sempre hi havia furgonetes de la Seguretat de l’Estat al seu carrer, camuflades com si estiguessin reparant cables telefònics o elèctrics –quan a Cuba no s’arregla mai res! Payá s’havia fet una escultura a la sala d’estar, una espècie d’arbre on hi tenia penjades fotos dels presoners polítics. Un homenatge i un recordatori constant.
Aquells dies vaig conduir amb Payá per les impossibles carreteres cubanes, acompanyant-lo a visitar modestes famílies del MLC amb algun membre empresonat. Payá, incansable, els donava ànims i intentava ajudar-los materialment, ja que a aquella pobra gent a més a més del pare, fill o germà els mancava un sou, vital per trempejar la misèria quotidiana al “paradís socialista”.
Recorrent la província de l’Havana, Payá s’exaltava quan veia homes, dones i nens resignats, viatjant apilotonats a dalt de camions com si fossin bestiar. I va dir: “Esto es lo que no le perdono a Castro, que le haya quitado la dignidad a nuestro pueblo”.
El nostre més sentit condol a les famílies d’Oswaldo Payá i del líder juvenil del Moviment Cristià Alliberament Harold Cepero, que va morir amb ell, i desitjos de ràpida recuperació als dos ferits. Avui plorem amb Cuba i exigim una investigació independent i completa del tràgic esdeveniment.
Oswaldo Payá, home bo, descansa en pau. El teu llegat continua ben viu, Cuba serà lliure i digna.
