Queden pocs dies de campanya electoral. Els unionistes, flanquejats per poders fàctics estatals, ja han vomitat tot el que tenien a l’estómac per intentar posar dics davant l’onada que els cau al damunt. No crec que els quedin reservistes per seguir inventant arguments terrorífics d’influència decisòria, avaluables per indecisos o indiferents.
Els partidaris de la independència estan ben servits de convicció i de voluntat política, i no són pocs els qui es proposen ampliar la ja espectacular taca d’oli dels qui reclamen una Catalunya renovada i alliberada de l’Estat espanyol. No podem dir, tanmateix, que “el peix està tot venut” perquè encara hi ha –diuen- més de mig milió d’indecisos, dels quals no sabem tan sols si aniran a les urnes.
Ara, però, m’interessa subratllar tres aspectes del panorama que se’ns presenta el dia després del quasi plebiscit:
Primer. De la victòria de les candidatures favorables a la independència, no en sortirà per art de màgia una Declaració d’independència al sí del Parlament. La política no es pot fer mai amb precipitació i, a més, en aquest procés d’emancipació en què ens trobem, existeix un Full de Ruta que preveu com s’ha d’actuar.
Segon. Si efectivament aquesta victòria plebiscitària es produeix –com auguren gairebé totes les enquestes-, el dia 28 de setembre, la candidatura (o candidatures) victoriosa tindrà una tasca triple a abordar: a. Haurà de formar govern; b. Haurà de començar a governar un país ansiós de nous projectes i de noves realitats col·lectives palpables. c. Haurà de reprendre immediatament l’execució del Full de Ruta, tal com està previst o amb les variants que imposi la composició del nou govern.
Tercer. Espanya, el seu govern i les seves diverses instàncies de poder continuaran existint, però cal tenir en compte que d’aquí a tres mesos, el govern del Partit Popular pot haver estat rellevat per un altre de signe diferent. Vull dir que, segons evolucioni la situació política espanyola, es podria posar sobre la taula la negociació d’un règim per a Catalunya-nació reconeguda que, tot i refusar la independència, pogués ser matèria de consideració. Aquest règim singular negociat és molt improbable, però no impossible. Davant del fet consumat de la victòria de l’opció independentista a Catalunya, no crec que un govern espanyol progressista mantingui una posició inalterable de l’estil del Partit Popular. Evidentment, qualsevol plantejament espanyol s’hauria de posar a votació de la ciutadania catalana en un Referèndum vinculant i tutelat per la institució europea que correspongui.
El diumenge, 27 de setembre, a la nit, hi haurà, si no se’ns tira al damunt un tsunami, un esclat d’entusiasme popular que arribarà a tot el món. Però les exclamacions de victòria i les copes de cava s’han de transformar ràpidament en confiança en les directrius i les decisions que prengui el govern que emani de les urnes.
