Per començar amb aquest papa paradoxal. Els missenyors de Roma, com que no han anat a classe de llatí amb mossèn Benet, han oblidat que, en aquesta beneïda llengua, el verb ha d’anar al final de la frase. Justament s’hi escau en català perquè “tenim Papa” és molt menys expressiu que “Papa tenim”, deixem-ho que això amb un papa jesuïta i que s’ha triat el nom de sant Francesc d’Asís és ben poca cosa.
Els jesuïtes, des d’aquell geni que fou sant Ignasi, no van per ínfules pontificals, tenen alguns bisbes a missions i algun cardenalot estratègicament situat. No són gent de triomfalismes, sinó de feina “a destajo”.
Doncs bé, tenim un papa jesuïta que, primera capitomba, ha pres el nom de sant Francesc d’Asís , el pobre dels pobres i no podria dir què ha pensat amb sant Francesc Xavier que és el jesuïta amb una vida més generosa i sacrificada que pogués trobar el benemèrit sant Ignasi.
Em vaig trobar davant d’una televisió que no sabien com manegar-la, el fet és que em sembla haver vist la sortida al balcó del Papa Francesc cinc o sis vegades, no es va estar mica de recordar Benet XVI implorant per ell la benedicció de Déu i la protecció de santa Maria. Un jesuïta no es pot equivocar quan tria paraules, va tractar el seu antecessor de bisbe emèrit i no li va dir papa.
Ell tampoc no se’n va dir i essent bisbe de Roma va fer allò que ha de fer qualsevol fill de la ciutat eterna, se’n va anar a Santa Maria la Major, on hi ha una capella de la Mare de Déu Salvació del poble Romà.
Anava amb un cotxe com qualsevol altre, seguit per un altre cotxe d’escorta, i es va aturar a la porta d’un hotel on hi havia posat de cardenal amb tots els altres, on hi podia trobar capellanesca de tota mena i va pagar l’estada, amb l’estranyesa del porter que volia recordar-li com ell era l’amo de tot allò.
Torno enrere la “fumata blanca” va sortir molt aviat i es van trobar amb un papa elegit que va tenir el bon humor de perdonar-los la jugada que li havien fet. Ara deixeu-me ser no mal pensat sinó donar-vos el parer d’algú que no sap res de vaticanes però en sap tantes com vulgueu de clericals, perquè els secrets del Vaticà no ho són mai per un que conegui els secrets menuts de la cúria diocesana.
Ben clar. Donaven noms de cardenals de molta porpra i em sembla que pel dret o pel revés tiraven cap a Joan Pau II i els havia costat de pair la serenor d’un vell a l’alemanya com Benet XVI. No crec que l’erri, no crec que els cardenals votant pensessin gaire en Joan XXIII, però tenien molt recent el govern a l’estil de la cavalleria polonesa de Joan Pau II .
Això són rumiades que faig de primer patac, no me’n feu massa cabal, però, m’hi torno, conec molt bé la capellanesca, les seves virtuts, les seves grandeses i també les seves miserietes.
Sense que us en pugui dir massa detalls, perquè no els sé, em sembla que el Vaticà necessita algú amb mà de ferro per establir l’economia, una economia que afortunadament no té cap Rajoy que la remeni. Però aquesta és “pecatta” minuta.
L’Església té un codi moral i no el repeteixo perquè el sabeu de sobres. No li podem demanar, afortunadament, que el canviï, però gairebé li podem exigir una comprensió humana i maternal per als qui se’n surten d’aquest codi. M’hi torno. Tot això són quimeres, tot està veure a venir.
Però espero que aquest Papa que ha començat per capitombes evangèliques, faci les que calgui, les d’un home que no ve d’altíssimes ínfules, ens arriba dels pobres i em sembla que no està gens envescat de curialesques.
Preguem per ell perquè l’Esperit li doni llum per veure on va i coratge per anar-hi.
“Ut videat quod agendum sit , et ad agendum convalescat”
